Enamorats al tren

“Viatjava en tren per feina i tothom sap què és un vagó ferroviari: aldarull, riallades, empentes i gentada. Em vaig asseure en un racó i no em destorbava res. Llegia l’Evangeli. Tancava els ulls. Escoltava Déu. Intensament. Sota l’encís del seu amor estava en pau. Els enamorats que viatjaven en el tren, xiuxiuejaven entre ells a cau d’orella. Tampoc no els ho privava el brogit del seu voltant. Jo intimava amb el meu Déu”. (Carlo Carretto 1910-1988).

Fa segles, els eremites que es retiraven al desert, veien que la ciutat els havia seguit amb les seves seduccions. Suggereixo un moviment a la inversa: ser cristians urbans, signes de silenci comunicatiu en l’estrèpit ensordidor de la modernitat (tal com aconsegueixen fer-ho els enamorats en el tren atapeït, alçats en una aura d’intimitat on xiuxiuegen la seva tendresa).

La soledat del que connecta amb Déu no és evasiva perquè l’entronca en la quotidianitat més espessa del brogit i les cridòries, i s’assembla a una llavor de llum i d’amor dipositada en el camp rocós i espinós de la fatiga, dels odis i les blasfèmies. Tots podem fer l’experiència del desert sense emigrar als sorrals, sinó viatjant al tren de cada dia o fent-nos presents a la plaça de la nostra ciutat.