Sen's crema la casa

A tothom que hagi anat a apagar foc al bosc algun cop a la vida i s’hagi trobat de sobte envoltat per les flames, no li han d’explicar què és fugir per instint sense mirar els perills de la sortida. A tothom que hagi vist que el foc li crema la casa, no li han d’explicar què és la impotència i la despossessió.

Les imatges que ha servit la televisió aquests dies han fet reviure el pànic a tothom que hagi viscut experiències semblants. Sense pensar-m’hi massa, avui he pujat al pis de sobre per contemplar Collserola. No he pogut evitar la sensació de risc. I he sentit proper el pànic i les llàgrimes dels que respiren el fum de tot el que estimaven.

Les terres calcinades són imatge del nostre desvaliment; la fumarada, vacuna contra l’autoestima irracional; les burilles, denúncia de la irresponsabilitat i tot plegat un repte: sabrem reaccionar amb coratge i intel·ligència davant d’aquest nou contratemps? Ara fa 20 anys els Jocs Olímpics van mobilitzar la il·lusió. Ara se’ns crema la casa: al sinistre de la crisi s’hi ha afegit el foc. Si el repte és aspre, la il·lusió ha de dir-se “grandesa d’ànima”.