Jo vull ser una iaia flauta!

Aquesta entrada d’any m’ha enganxat amb el peu canviat i m’ha servit d’una banda, amb l’arribada dels seixanta, per començar a entrar en aquest col·lectiu que eufemísticament anomenem la gent gran; es veu que fins ara he estat una nena!. Hi ha una sèrie de fets objectius que ho indiquen irremeiablement: descomptes als transports públics, al teatre, dia de “la gent gran” al cinema, ja em puc apuntar a l’Imserso, les companyes de classe es jubilen… Però, encara hi ha un altre fet que m’ha agafat de trascantó amb l’arribada d’any, que és una operació de pròtesi de genoll, res d’excepcional (per cert, és l’operació més freqüent després de cataractes), però que m’ha tingut passejant alguns dies amb cadira de rodes amb algú al darrera que tirés de la cadira (la mirada de l’altre per damunt de la teva, els sotracs i les barreres arquitectòniques, el fet que no et pots aproximar a l’altre sinó que és l’altre el que ha de venir cap a tu, el metge de l’hospital que dirigeix el diagnòstic cap el familiar, i no a tu directament, com si la invalidesa fos mental…I després les crosses físiques i les dependències, que si necessites a l’altre perquè t’ajudi a a posar-te el mitjó o a aixecar-te...

El tema de la seixantena em temo que no té remei i la veritat desitjo que vagi a més, any rere any. El tema de les minusvàlides i dependències afortunadament és reversible en el meu cas i ha estat per mi una mena d’assaig, de provatura amb marxa enrere, que m’ha permès valorar el coratge de tanta gent que es troba en aquestes situacions per malalties o accidents. Tot plegat m’ha fet fer una mena de parada en el camí del dia a dia i m’ha permès reflexionar sobre aquests dos fets: la vellesa i la dependència i, en definitiva, sobre la vulnerabilitat de l’ésser humà. Però el més curiós del cas és que aquest doble fet no m’ha deprimit, potser per la propera arribada de la primavera o per allò de “a la vejez viruelas” m’he sentit amb una mena de xarrampió adolescent i he pensat: “Dolors jo no et veig jugant a la petanca, o fent punt de creu (el tema del creuer queda descartat per la crisi!). I com que donades les circumstàncies, de segur que els teus fills s’ho pensaran dues vegades abans de fer-te àvia “biològica”, potser que te’n vagis per les escoles a explicar contes als nens de primària, com ho han fet un grup d’àvies pels centres educatius de Barcelona, o encara millor, potser que t’apuntis, altaveu en mà, a un comando per reivindicar els drets universals de la sanitat, del transport públic, de l’educació per tothom, de la cultura”. Perquè si d’alguna cosa m’ha servit aquesta mena de parèntesi és per a saber que ja sé que vull ser quan sigui gran.

Jo vull ser una iaia flauta!