Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Fa pocs dies el flamant Conservatori Municipal de Música, ampliació de l’Escola Municipal, va fer una jornada de portes obertes per mostrar les instal·lacions i explicar el projecte pedagògic. També l’Escola d’Art i Disseny municipal ha obert les inscripcions per proper curs fins el dia 26 del mes corrent. Ara i aquí només ens falta una Escola Municipal d’Arts Escèniques.
Ja veig les cares de la majoria dels que puguin llegir aquesta columna: Ara? Amb els problemes que tenim?. Ara?, això és una bestiesa, una manera de no veure la realitat. Etcètera, etcètera, etcètera. Un moment!, poc a poc.
En una sèrie de 4 articles publicats al Diari de Sant Cugat durant els mesos de novembre i desembre de 2004, escrivia unes acotacions al recentment presentat Pla de Cultura de Sant Cugat. Ho titulava Fem Comèdia i esmentava que a la ciutat hi havia una massa crítica suficient per a la implantació d’una Escola dedicada específicament a teatre i dansa. Desprès, formant part del Consell de Cultura, vaig elaborar un informe l’abril de l’any 2010, on reincidia en la possibilitat de crear aquest Escola amb el suport de dades objectives de la ciutat, sobretot l’alt percentatge de nens i joves sobre el cens general i, a la vegada, feia les oportunes comparacions amb poblacions similars.
Dues circumstàncies em fan recuperar el discurs avui. El divendres al Xalet Negre, el grup Xandrines, mares de nens alumnes del CEIP Pi d’en Xandri, van oferir dins de les commemoracions del Dia Internacional de la Dona, un espectacle titulat Dones 3.0 de gran qualitat interpretativa i contingut. El divendres, dissabte i diumenge, Fila Zero posava en escena Petits contes misògins de Patricia Highsmith al Teatre la Unió. El dissabte i el diumenge al Teatre del Casal de Mira-sol, el grup propi representava La filla del Carmesí. El diumenge per la tarda, a la Casa-Museu Maragall, a Barcelona, es tornava a representar Maragall a casa, una obra de Josep M, Jaumà dirigida per Dolors Vilarasau.
A Valldoreix, aquest diumenge no tocava fer res a la Companyia Espiral que, com sabem, sempre estan al peu cel canó, es feien Les veus de la paraula de l’incansable Eduard Araujo. I el dissabte al Teatre Auditori hi havia dues funcions, dues, de Qui té por de Virginia Woolf amb Pere Arquillué i Emma Vilarasau. Convocatòries, pel que sé (no puc ser omnipresent com voldria) amb molt de públic.
I ara la segona: el dilluns dia 12 i a la Biblioteca Central Gabriel Ferrater, Pep Tugues presenta Emma Vilarasau que ens parla de l’obra que representarà al Teatre-Auditori. Al final de la conversa i responen a la clàssica: “I ara, que t’agradaria fer?”, la Vilarasau diu: “Apart d’altres personatges que encara no hi fet m’agradaria ensenyar...”
Ho veuen?. Al marge dels temps de crisi, perquè no som una mica més valents i creatius? La vida m’ha ensenyat que hi ha moltes maneres d’arribar als objectius i que no ha de ser ara i tot! Però cal començar a caminar. El teatre és una escola de vida. Ningú espera que tots els nens i nenes que estudien música acabaran sent concertistes, però tothom sap que hauran crescut personalment en tots els sentits. Integració, cohesió, formació... ho volem?
Ja veig les cares de la majoria dels que puguin llegir aquesta columna: Ara? Amb els problemes que tenim?. Ara?, això és una bestiesa, una manera de no veure la realitat. Etcètera, etcètera, etcètera. Un moment!, poc a poc.
En una sèrie de 4 articles publicats al Diari de Sant Cugat durant els mesos de novembre i desembre de 2004, escrivia unes acotacions al recentment presentat Pla de Cultura de Sant Cugat. Ho titulava Fem Comèdia i esmentava que a la ciutat hi havia una massa crítica suficient per a la implantació d’una Escola dedicada específicament a teatre i dansa. Desprès, formant part del Consell de Cultura, vaig elaborar un informe l’abril de l’any 2010, on reincidia en la possibilitat de crear aquest Escola amb el suport de dades objectives de la ciutat, sobretot l’alt percentatge de nens i joves sobre el cens general i, a la vegada, feia les oportunes comparacions amb poblacions similars.
Dues circumstàncies em fan recuperar el discurs avui. El divendres al Xalet Negre, el grup Xandrines, mares de nens alumnes del CEIP Pi d’en Xandri, van oferir dins de les commemoracions del Dia Internacional de la Dona, un espectacle titulat Dones 3.0 de gran qualitat interpretativa i contingut. El divendres, dissabte i diumenge, Fila Zero posava en escena Petits contes misògins de Patricia Highsmith al Teatre la Unió. El dissabte i el diumenge al Teatre del Casal de Mira-sol, el grup propi representava La filla del Carmesí. El diumenge per la tarda, a la Casa-Museu Maragall, a Barcelona, es tornava a representar Maragall a casa, una obra de Josep M, Jaumà dirigida per Dolors Vilarasau.
A Valldoreix, aquest diumenge no tocava fer res a la Companyia Espiral que, com sabem, sempre estan al peu cel canó, es feien Les veus de la paraula de l’incansable Eduard Araujo. I el dissabte al Teatre Auditori hi havia dues funcions, dues, de Qui té por de Virginia Woolf amb Pere Arquillué i Emma Vilarasau. Convocatòries, pel que sé (no puc ser omnipresent com voldria) amb molt de públic.
I ara la segona: el dilluns dia 12 i a la Biblioteca Central Gabriel Ferrater, Pep Tugues presenta Emma Vilarasau que ens parla de l’obra que representarà al Teatre-Auditori. Al final de la conversa i responen a la clàssica: “I ara, que t’agradaria fer?”, la Vilarasau diu: “Apart d’altres personatges que encara no hi fet m’agradaria ensenyar...”
Ho veuen?. Al marge dels temps de crisi, perquè no som una mica més valents i creatius? La vida m’ha ensenyat que hi ha moltes maneres d’arribar als objectius i que no ha de ser ara i tot! Però cal començar a caminar. El teatre és una escola de vida. Ningú espera que tots els nens i nenes que estudien música acabaran sent concertistes, però tothom sap que hauran crescut personalment en tots els sentits. Integració, cohesió, formació... ho volem?