La dècada prodigiosa

Espanya ha viscut una dècada, no sé si profitosa, però sí prodigiosa. Era el miracle dels pans i els peixos. Una economia que creixia i creixia basada en el maó. Tots ens vam pujar al carro: l’Estat desgravant la vivenda i per tant incentivant fiscalment la compra i no el lloguer; els bancs deixant diner fàcil i acumulant guanys i guanys que invertien en actius i remuneracions a directius; els ciutadans que mai haguéssim pensat que, treballant, podiem tenir pis, cotxe de marca i vacances. Perdoneu, però, tot plegat va ser un miratge.

Vam construir hospitals a cada municipi, vam plantejar-nos si pagar les operacions de canvi de sexe, el dentista o les ulleres, vam premiar linealment tenir fills, vam construit aeroports d’on només s’enlaira un vol a la setmana, trens d’alta velocitat per a 6 passatgers i autovies per a 30 cotxes. Municipis amb 5.000 habitants tenen poliesportius quasi olímpics i teatres quasi nacionals.

Ara, com les estructures piramidals, tot s’ensorra. I lluitem per no perdre el que teníem; perquè no ens ho retallin. Perdoneu, però, alguna cosa haurem fet malament no? Potser és que hem gastat el que teníem i el que no teníem. Llegeixo que la Generalitat paga cada dia 4 milions d’euros en interessos. 4 milions al dia … el dèficit que arrosseguem dels últims quatre anys és de quasi 5.000 milions d’euros. No m’ho invento pas jo; és fruit de l’auditoria realitzada per Deloitte als comptes del govern català.

Segurament les retallades es podien haver fet millor, haver comunicat millor i haver pensat millor. Ara bé, redreçar aquesta situació, es por fer millor – ben cert – però això no vol dir que no s’hagués de fer. Dolorós? Sí. Necessari? També.
Demanaria, això sí, als polítics que deixin de parlar de la sortida de la crisi. Vam viure una época prodigiosa – un miratge construit de cartró pedra o maó-pedra - que mai, mai tornarà. O canviem estructures de despesa, de funcionament, d’actituds i malbaratament o aquest país no se’n sortirà mai més.