La por escènica

Quan jo vaig començar em feia pànic quedar-me en blanc davant un grapat d’ulls posats en mi. I m’estudiava els textos fins a la sacietat. Tot i així els nervis m’havien jugat males passades. I, quan succeïa, em quedava moix i acomplexat. Em costava recuperar el ritme; tanmateix, veia l’errada més grossa del que en realitat havia estat. De vegades sortia a escena com qui es llença a una piscina sense cap punt de salvament. “Que sigui el que Déu vulgui” deia. I sortia esperant la sort que tot anés bé.

Crec que és molt important l’estona abans de sortir a escena. L’obra comença quan, un cop caracteritzat, et prepares per entrar en acció. De mica en mica aprens a conèixer els teus nervis, a dominar-los. A descobrir estratègies pròpies que et serveixin per a relaxar-te i concentrar-te en el personatge. I aïllar-te de l’entorn, de les converses dels altres actors, dels problemes tècnics que puguin haver. Abans de sortir a escena és necessari estar amb un mateix i el personatge que interpreta.

En el meu cas, quan m’arriba la inseguretat en forma de por, em poso els auriculars del casset i repasso text. És llavors que em tranquil·litzo; quan veig que em sé el text i no hi ha motiu per a la por. Evidentment, saber el text és bàsic. Si no el tens prou teu, és garantia, primer de fallar i segon de no entonar, de no emfatitzar prou.

No és fàcil arribar a fruir en una interpretació. Ho assoleixes quan vas segur, quan hi poses ganes, quan sents el desig d’agradar al públic que tens davant. Tot i així, no sempre l’aconsegueixes. I, quan arriba l’errada, saber-la esmenar amb naturalitat. El bon actor no és aquell que no s’equivoca mai; és qui davant l’error, seu o aliè, sap arreglar-lo sense canviar el sentit.