Directors de teatre

Pel que he pogut observar cadascú té la seva dèria. Com us podeu imaginar tots els aspectes de la direcció són necessaris, només que uns s’hi fixen més en uns aspectes i altres, en un de diferent. Hi ha qui mira que l’escenari estigui ple, que cada actor estigui en el lloc que li pertoca, que els actors facin els moviments adequats i per la banda assenyalada. Alguns directors t’expliquen l’escena, parlen dels sentiments del personatge que interpretes perquè volen que l’expressió i l’entonació siguin la que ells creuen que ha de ser. Després et trobes els que et deixen el camp obert. “L’actor ha de treure l’artista que té dins” -diuen.

La veritat és que, a vegades, m’he trobat perdut sense saber què volen de mi. És com si el mirall davant on et poses a actuar estès entelat. Potser estic viciat dels anys que m’ha dirigit la Trini, la directora d’Espiral. La Trini treballa els matisos en la veu. Ja, des del primer assaig, et comença a corregir. Després, tens una trobada a soles amb ella i treballeu pujades i baixades, pauses, èmfasis... Apuntes al text tot el que et diu i la gravadora enregistrant entonacions. De primer et sents una mica ofegat. “Cóm podré recordar tot això quan estigui dalt l’escenari?”. Després comences a incorporar canvis gairebé sense adonar-te. I notes que vas fent teu el personatge.

La Trini té una rara qualitat de recuperar casos perduts. En ocasions he vist actors novells dolents com un sac de patates i he pensat “On no hi ha, no raja”. Doncs, no senyor; al cap d’un temps els he notat la millora. I és que ella és una directora didàctica. I això, no tots els directors ho porten. És veritat que de tots aprens; però, de vegades, és més mèrit teu o dels companys que actuen amb tu i altres, com el cas que us plantejava, és mèrit del capatàs.