Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El més habitual era que la parella m’ho expliqués amb un gran sentiment de culpa. Ells eren els dolents i els havien fet una mala passada als fills. I, per tant, els omplien d’unes atencions excessives. Volien “pagar” la seva culpa.
D’altres intentaven que els fes de confessor. O bé venia a l’entrevista un sol component de la parella i donava la seva visió de com afectava al fill la separació. En aquests casos, jo sempre intentava parlar amb l’altre element perquè em donés la seva versió i informar-lo també com veia l’actitud del fill a classe.
En primer lloc els deia que l’estima ben podia no durar tota la vida. En segon lloc, que tothom té dret a rectificar, a començar de nou. I, finalment, que els fills patirien tant o més si creixien en una unió fictícia. No és veritat l’afirmació que els més afectats són els fills. Els més afectats ho són tots. Tots pateixen aquest trencament.
El que sí que fa mal als fills són les separacions conflictives. La guerra declarada entre els cònjuges. La utilització dels fills com a arma llancívola per a atacar, venjar-se, o fer xantatge econòmic o afectiu. La d’intentar atreure’ls a llur causa, per part de l’un o de l’altre, tot donant-los informacions subjectives. Això només fa que desorientar-los i fer-los patir.
També em trobava la desorientació dels meus alumnes que havien de viure en dues cases diferents. Sovint les feines que els demanava no les havien fet o se les havien oblidat a l’altra casa.
M’havia trobat tanmateix que, en les noves parelles de pares separats i amb fills de l’altre cònjuge, els “germans” de l’una i altra família, de vegades, no hi lligaven.
Sortosament vaig trobar no poques parelles que, tot i estar separats, feien de pares de mutu acord. En aquests casos, l’impacte de la separació en els fills era molt menor.
D’altres intentaven que els fes de confessor. O bé venia a l’entrevista un sol component de la parella i donava la seva visió de com afectava al fill la separació. En aquests casos, jo sempre intentava parlar amb l’altre element perquè em donés la seva versió i informar-lo també com veia l’actitud del fill a classe.
En primer lloc els deia que l’estima ben podia no durar tota la vida. En segon lloc, que tothom té dret a rectificar, a començar de nou. I, finalment, que els fills patirien tant o més si creixien en una unió fictícia. No és veritat l’afirmació que els més afectats són els fills. Els més afectats ho són tots. Tots pateixen aquest trencament.
El que sí que fa mal als fills són les separacions conflictives. La guerra declarada entre els cònjuges. La utilització dels fills com a arma llancívola per a atacar, venjar-se, o fer xantatge econòmic o afectiu. La d’intentar atreure’ls a llur causa, per part de l’un o de l’altre, tot donant-los informacions subjectives. Això només fa que desorientar-los i fer-los patir.
També em trobava la desorientació dels meus alumnes que havien de viure en dues cases diferents. Sovint les feines que els demanava no les havien fet o se les havien oblidat a l’altra casa.
M’havia trobat tanmateix que, en les noves parelles de pares separats i amb fills de l’altre cònjuge, els “germans” de l’una i altra família, de vegades, no hi lligaven.
Sortosament vaig trobar no poques parelles que, tot i estar separats, feien de pares de mutu acord. En aquests casos, l’impacte de la separació en els fills era molt menor.