La qüestió és...

La meva activitat professional a les tardes és donar classe de guitarra, la majoria a on tenim el despatx-miniestudi al centre de Sant Cugat. A la mateixa escala hi ha força veïns i la gran majoria de pisos són habitatges habituals, no són despatxos. Així que hi ha tres tardes a la setmana que cada mitja hora o tres quarts pujo i baixo per l'escala amb els alumnes (per sort és un entresòl).

Doncs aquest anar i venir, graó amunt i graó avall em fa ser un dels veïns més populars de la comunitat, amb el permís del sr. Domingo que entra i surt de casa caminant o amb el cotxe moltes més vegades que no pas jo. Doncs tot l'any passat, en algun espai entre classe i classe que devia coincidir amb la sortida del cole d'uns nens veïnets meus, una mare m'explicava un dia rere l'altre que un dels nanos volia tocar la guitarra.

Em preguntava si tenia hores lliures de cara al setembre (el passat).
 La vaig tranquil·litzar dient-li que ja li guardaria mitja hora a la setmana per a començar a fer quatre acords i veure si realment s'hi enganxava (té vuit anys...). Doncs gairebé cada setmana comentant el tema amb la mare... el nen feliç amb la idea de tocar la guitarra...

Va arribar el setembre i res... Aquestes coses passen, com allò d'apuntar-se al gimnàs... Octubre... Ho tinc tot ple, com em digui alguna cosa a veure on el col·loco... Fins ahir...

- Hola! No te he dicho nada porque lo he apuntado al conservatorio.

- Ah, muy bien! Los profes de guirarra son amigos míos! Son muy profesionales y muy buena gente.

- No había plaza para guitarra...

-¿No? ¿Y entonces?


- Lo he apuntado a violín, la cuestión es que haga algo de música...

-Ya... no sé... bueno... violín... si... - ¿y tu qué tal?

- Bien, ya termino hoy...voy a cenar con mi pareja que es su cumpleaños!

- ¿Ah si?

- Si, hace un montón de días que dice que le apetece una pizza...pero he reservado para comer fideuá, la cuestión es salir un poco...