Mai sabrem si ho fem prou bé

Treballar amb adolescents i no parlar ni escriure sobre els atemptats terroristes a la Rambla, em semblava impossible.

Malgrat el creixent jihadisme a tota Europa, en forma d’atacs terroristes, no havíem sentit la ràbia, la impotència i el terror, de viure un atemptat tant a prop.

Jo he pensat molt amb els terroristes. Joventuts trencades, adolescents desorientats que han portat el terror al cor de Barcelona.

Els que estem amb joves, ens preguntem si fem prou, en treballar la diversitat amb ells.

Jo he pensat molt amb l’Aqib, el Hassan, la Rimsha, el Mohammed, l’Osama ,el Morad, l’Ayoube, el Said, la Hina…la majoria d’ells nascuts a Sant Cugat.

Mai parlàvem de l’Islam, ni tampoc sabia si llegien o havien llegit mai l’Alcorà…jo els mostrava la referència d’una adult positiu, algú amb qui poguessin confiar, per parlar del que volguessin, en una etapa confusa i fràgil on tot comença, i necessiten emprendre un camí, una personalitat una identitat. Transmetre el respecte i la tolerància com quelcom poderós, que non hem de perdre mai, sense tenir en compte els sexe, l’orígen o la procedència.

Parlàvem de tot i de res, com amb qualsevol altre adolescent;  del Barça, de la darrera aplicació del mòbil, dels primers enamoraments...

Algun d’ells feien un curs d’àrab (amb més o menys mandra obligats pels pares....) per aprendre la seva llengua familiar, i em semblava graciós, ja que ells ja són catalans, que parlen català. Mai sabem si ho fem prou bé, però seguirem intentant acollint persones que busquen una millor vida. Posem-los fàcil, després dels atemptats tot serà més complica