Olors

Tancant els ulls, una olor ens transporta màgicament al racó més allunyat de la nostra memòria. No sé si a vosaltres us passa, però arriba un dia en què per un instant noto una olor especial, segurament d’herba, i veig com s’obre la porta del bon temps, i de sobte se m’apareix la imatge de la infantesa i del meu món particular a l’hort de Can Solà, on a casa plantaven tomàquets, verdures i patates, i en caure la tarda carregaven el carro i tornàvem cap a casa travessant el poble de cap a cap. O no saps per què una olor de pa calent et fa venir en colors les tardes de pa amb xocolata a la plaça; o la d’herba tallada, quan passes per un bosc humit…

Tot són pel·lícules reals o imaginades en què el nas et connecta amb la màquina de cinema en 3D més impressionant, que és el teu cervell. L'olor és un sentit lligat a la nostra vida i obrir el flascó d’olors és també destapar-la. Sant Cugat pot fer olor de pi, de gespa, de flors, d'infants i escoles, de llapis, de pell de taronja, que cantava en Serrat; fins i tot pot fer olor de gent, de cotxes, de festa… de tot menys d'una olor que ens va envaint cada dia més i que és com una fuetada als sentits: la pudor de pixum que fan alguns carrers del centre, on dia sí dia també hi ha individus que no tenen cap tipus de problema per utilitzar-los com a urinaris públics, sigui en un racó fosc, la porta d’un pàrquing o una jardinera. La pudor de pixum no és una olor que m’agradi per a aquesta ciutat, i la imatge que em porta és la de les corts de porcs o del femer que a l’eixida de casa també formava part del meu paisatge de menut.

Segueix @R_Grau a twitter