Participem, doncs

El tema de la participació s’ha convertit en una operació de màrqueting polític

Des de fa unes setmanes l’equip de govern municipal ens està convidant per terra, mar i aire a participar en els pressupostos de 2016 i 2017 fent arribar les nostres propostes, les que siguin. Abans d’entrar en matèria, deixeu-me dir que el tema de l’encaix entre democràcia representativa i democràcia participativa és d’una complexitat enorme. Encara no ho hem sabut resoldre, ni a escala municipal, que d’antuvi sembla que hauria de ser el més fàcil.

Dit això, he de dir que tinc una gran desconfiança envers els processos participatius inorgànics, per dir-ho d’alguna manera. Si aquells que tenen una canalització orgànica, és a dir, uns mecanismes de participació pautats, en els quals hi participa el teixit associatiu, el qual, cal suposar, ho fa amb una certa reflexió prèvia, donen el que donen (i n’he participat en uns quants, si em permeteu dir-ho), quin ha de ser el resultat d’un procés on s’espera, la qual cosa no vol dir que es produeixi, un grapat de propostes ben diferents en tots els sentits de la paraula. Realment, acabaran convertint-se en acció de govern?

Fem l’argument d’una altra manera. Si els canals i òrgans de participació existents funcionen deficientment, i en alguns casos senzillament no funcionen, té sentit inventar altres processos. Concretem-ho. Té sentit prometre una participació urbi et orbi quan coneixes consells de participació que no es reuneixen (hi ha algun cas de manual), sol·licituds d’entrevistes que no es responen mai, reunions que s’ajornen un dia i un altre o espais públics que no es deixen utilitzar perquè les entitats hi facin activitats.

Fem la prova: que algú faci una enquesta entre els membres del Consell de Ciutat de l’anterior mandat i calibri el nivell de satisfacció obtinguda. Ras i curt: el tema de la participació s’ha convertit en una operació de màrqueting polític. Dit amb altres paraules, aquesta no és la solució.

Però, perquè no sigui dit, faig una proposta ben concreta. Al carrer de Castellví, més enllà de la Casa de Cultura, hi ha un arbre que des de fa setmanes venia amenaçant de no deixar passar els vianants per la vorera, des de fa uns dies és ja una realitat. I no és l’únic cas en aquella zona enjardinada.

Naturalment, no tinc res contra l’expansió vegetal en cerca del seu espai vital, sempre i quan no faci excessivament la guitza. I és el cas. Si en uns dies veig el tema resolt, començaré a creure en la participació que se’ns proposa.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem