Tothom és prou conscient de la situació que vivim, fruit d’una despesa desmesurada i d’una conducta social víctima de l’errònia interpretació entre els deures i les obligacions, recolzada per alguns polítics amb por de perdre vots. Aquest dèficit global ens ha dut, entre altres coses, a patir fortes retallades fins a l’extrem de que el govern hagi proposat una llei orgànica limitant la despesa de les administracions públiques. Molts cops penso en la pel·lícula d’Almodóvar quan deia allò de: “Que he fet jo per merèixer això”. Però, de tota crisi cal extreure conseqüències i canvis d’actitud que ens permetin seguir evolucionant, malgrat donem un pas enrere en alguns drets adquirits.
Traslladant aquesta situació a entitats esportives de models de cuitat com la nostra, es dedueix ràpidament que hem de canviar la mentalitat del ciutadà conscient i amarat només d’una realitat econòmica, reflectida en el món del futbol i emmirallada en les seves figures. Aquest nou model passa per crear i incentivar aquelles entitats esportives, que han creat un model capaç de trobar els mecanismes i les fórmules imaginatives per generar els seus propis recursos, sense fonamentar la raó de la seva existència en les subvencions o aportacions eventuals. El canvi es produirà si les entitats es veuen immerses en processos de modernització estructurals i d’alguns consells directius, que fomentin una filosofia de l’esport basada en principis menys pretensiosos. Acumular pèrdues en el balanç econòmic és sinònim de no haver seguit la política adequada o de que el plantejament no ha estat el més reeixit, la qual cosa vol dir que no té massa sentit continuar acumulant un deute que, a darrera hora, sempre acaba pagant el mateix ciutadà o l’administració.
Pares, educadors i gent afí al món de l’esport hem de tenir molt clar que el rèdit que se’n treu no es tradueix en termes econòmics, sinó més aviat tot el contrari. Els esportistes que arriben a l’elit són més aviat pocs -es poden comptar amb els dits d’una ma-, en canvi la llista dels que ho han intentat no hi cap ni a la biblioteca nacional. Per tant, la única via passa perquè els clubs i entitats oferim al conjunt de la societat una filosofia renovada, basada en el coneixement i la cultura esportiva dels seus membres, i dotada de tècnics de primer ordre amb la remuneració econòmica que els hi correspon, per tal d’exercir la seva tasca amb el rigor i dedicació sol·licitada. Per aconseguir-ho cal buscar els ingressos de les famílies que optem, entre un ventall molt ampli de possibilitats, perquè els nostres fills obtinguin una formació humana i esportiva on es fomentin valors educatius i pedagògics que els ajudin en altres etapes de la vida. Si entre tots assolim el repte, tancarem la roda fent de l’esport una eina productiva, generadora de llocs de treball i dels recursos econòmics suficients per continuar existint.
Traslladant aquesta situació a entitats esportives de models de cuitat com la nostra, es dedueix ràpidament que hem de canviar la mentalitat del ciutadà conscient i amarat només d’una realitat econòmica, reflectida en el món del futbol i emmirallada en les seves figures. Aquest nou model passa per crear i incentivar aquelles entitats esportives, que han creat un model capaç de trobar els mecanismes i les fórmules imaginatives per generar els seus propis recursos, sense fonamentar la raó de la seva existència en les subvencions o aportacions eventuals. El canvi es produirà si les entitats es veuen immerses en processos de modernització estructurals i d’alguns consells directius, que fomentin una filosofia de l’esport basada en principis menys pretensiosos. Acumular pèrdues en el balanç econòmic és sinònim de no haver seguit la política adequada o de que el plantejament no ha estat el més reeixit, la qual cosa vol dir que no té massa sentit continuar acumulant un deute que, a darrera hora, sempre acaba pagant el mateix ciutadà o l’administració.
Pares, educadors i gent afí al món de l’esport hem de tenir molt clar que el rèdit que se’n treu no es tradueix en termes econòmics, sinó més aviat tot el contrari. Els esportistes que arriben a l’elit són més aviat pocs -es poden comptar amb els dits d’una ma-, en canvi la llista dels que ho han intentat no hi cap ni a la biblioteca nacional. Per tant, la única via passa perquè els clubs i entitats oferim al conjunt de la societat una filosofia renovada, basada en el coneixement i la cultura esportiva dels seus membres, i dotada de tècnics de primer ordre amb la remuneració econòmica que els hi correspon, per tal d’exercir la seva tasca amb el rigor i dedicació sol·licitada. Per aconseguir-ho cal buscar els ingressos de les famílies que optem, entre un ventall molt ampli de possibilitats, perquè els nostres fills obtinguin una formació humana i esportiva on es fomentin valors educatius i pedagògics que els ajudin en altres etapes de la vida. Si entre tots assolim el repte, tancarem la roda fent de l’esport una eina productiva, generadora de llocs de treball i dels recursos econòmics suficients per continuar existint.
Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok