Som i... serem?

Escric la vigília del dia que estan convocats els diputats per escollir el nou President de la Generalitat. Les notícies de totes les tendències dels mitjans de comunicació s'omplen de titulars que ja saps que aniran cap a una banda o l'altra segons el diari, la ràdio o la televisió. Trobo a faltar equanimitat, ponderació, equilibri, racionalitat... i m'ofega la radicalitat, el tot o res, l'ara o mai, el sempre igual, mentre contemplo com determinats sectors de la societat pateixen la injustícia, l'arbitrarietat i, en nom de sagrats privilegis i immaculades constitucions, es fan les majors aberracions que al final acaben, com sempre, castigant els més dèbils, els menys afavorits i els que, de veritat, no poden fer res per evitar-ho perquè ara sabem que els vots tampoc serveixen.

Ja n'hi ha prou, senyores i senyors polítics. Estic fart d'aquesta situació que no sembla tenir solució perquè, senzillament, no es fan les coses que cal fer i que sempre han estat en la boca (no pas en el cervell) de qui les proclamen. Corrupció a tot arreu (i tu més!, es diuen els uns als altres), nepotisme, tergiversació de la realitat, mentides flagrants que no es paguen, condemnats que estan al carrer vivint no només tranquil·lament sinó bé. Polítics que es fan l'orni i no volen seure al voltant d'una taula per aclarir les coses, partits que a l'hora de la veritat miren pels seus interessos i no pas pel bé comú.

Que som és segur, el que no sé ara és si serem. M'agradaria arribar a aquesta situació somniada d'una República Catalana dins de l'Europa civilitzada sense deixar pel camí alguns familiars, amics i coneguts però tots plegats m'ho posen difícil.