Actors professionals
És el que em va passar amb la Sònia Guimerà el dia que vaig saber que es llançava a la piscina. Inoblidable, l’escena amb la Montse Soto a Aixecant el vol. I la Sònia cantant Lascia ch’io pianga de l’òpera Rinaldo d’Hendel. Cada cop que en algun concert l’he tornat a sentir, m’ha vingut a la memòria aquella escena.Trobo que el súmmum de la vida està en el fet de guanyar-te les garrofes fent allò que t’agrada. Encara més, si allò que t’agrada fa profit als altres. I amb el teatre, fas no sols entreteniment, sinó, a més a més, didàctica.
És fantàstic que puguis dedicar més hores a preparar el teu paper i que aquestes hores siguin les millors del dia. No com els amateurs, que després de la jornada laboral, t’has d'estar fins a les tantes fent assaig.
Ésser actor professional, però, també té els seus peatges. Per exemple, haver de fer papers que no t’agraden. O esperar que et tornin a cridar altra vegada. No sempre arriben les propostes de treball i, en canvi, cada dia has de posar el plat a taula. Sovint t’has de deixar veure en festes, inauguracions, estrenes i altres saraus per si trobes aquell director que porta un projecte entre mans i se’n recorda de tu. O fer al mal temps bona cara i dir-li al periodista que quan acabis aquella obra estudiaràs un parell d’ofertes que tens...
Un antic company d’escola que a més era ballarí i s’hi va dedicar de ple m’explicava que, per sortir uns segons ballant en un anunci de la Sony, guanyava molt més que en tota una obra sencera. Així no m’estranya que, en temps de crisi, hi hagi actors que aprofiten la fama per llançar-se a anunciar les coses més inversemblants –tonyina, iogurts miraculosos o audiòfons– per tal de seguir mantenint l’estatus i el plat calent.
Sortosament hi ha l’actor amb dignitat. I aquí, a Sant Cugat i Valldoreix, tenim un bon grapat d’ells. Que consti.
Més informació