Em sento estafat
Ahir vaig passar el dia entre el Guinardó, Gràcia i Poblenou fent diferents gestions que ara no vénen al cas. En aquest darrer lloc, cap al tard, em vaig trobar una antiga alumna meva
Em va explicar que va fer arquitectura i que ara està a l’atur. I se li acaba al febrer. La veritat, no sabia què dir-li per animar-la. Havia estat una noieta força trempada, plena d’il·lusions. Volia menjar-se el món amb el cor a la mà, ajudant a tothom. Jo l’animava amb missatges encoratjadors. “Primer de tot, persona. Mira al teu voltant. Tria la feina que t’il·lusioni i fes-la amb dignitat. Lluita, no defalleixis, sense trepitjar ningú”.
He passat tota la vida educant infants perquè siguin persones honestes, solidàries, lluitadores, dignes... I ara es troben això!
Em sento estafat. Em sento estafat per una colla de babaus assedegats de poder i riquesa que han perdut la mesura, la frontera entre la dignitat i el que és indigne. Bandits de coll blanc i corbata que parlen d’atur, de crisi, de pobresa... i ells no han conegut ni una cosa ni l’altra.
Estem perdent una generació de joves amb empenta, il·lusionada, amb ganes de realitzar els seus somnis que, a l’hora de demostrar que hi són, s’han trobat el mur d’aquest capitalisme salvatge que necessita pobres per enriquir-se; que necessita crisi per afermar-se.
No sé quin llegat ens deixaran aquests temps tan durs que estem vivint. Alguns diuen que serem més previsors, que no malgastarem tant, que serem més emprenedors... Hi ha una herència que estic segur que quedarà: una gran, una profunda desconfiança cap a la classe política i financera.
Els assessors d’imatge tenen el futur assegurat...