Finançament
No em refereixo al que necessita el país, que és molt important i en això, com en d’altres coses, estem molt escanyats i així ens va. Parlo de les petites i mitjanes empreses que representen més del 80% de l’activitat econòmica catalana
Avui, demanar un ajut a les poques entitats financeres que queden és demanar l’impossible. Primer, l’empresari ha de buscar avals, fins i tot de la família, i posar tot el seu patrimoni al servei de l’empresa, perquè, en general, el petit empresari tot ho té posat al negoci i amb aquest s’envà al darrere. Quan baixa la porta, hi ha deixat tots els seus estalvis. Fa pocs dies he parlat amb un emprenedor de la ciutat que conec de tota la vida, des de fa 30 anys que només l’he vist treballar amb llargues jornades que s’estiraven dia si, dia també. La crisi l’ha enganxat de ple i amb aquesta un reguitzell de clients que l’han deixat penjat i, al darrere, la impossibilitat de fer front a les despeses de final de mes. Els estalvis i les hipoteques sobre la casa han allargat l’agonia fins que els bancs l’han deixat caure. És una persona que ha ensopegat i s’ha aixecat diverses vegades però ara, l’edat i la situació, li han tret la il·lusió d’altres temps i llançarà la tovallola.
Avui ser empresari és un acte temerari. Qui ho vol ser? La majoria d’enquestes a les universitats donen una majoria a feines teòricament més estables i amb menys risc, com l’administració i, fins fa poc, les entitats financeres. Per ser empresari cal ser d’una manera especial i avui és una espècie en perill d’extinció.
Segueix @R_Grau a twitter