Arcadi Oliveres: “Han estat les quatre setmanes més felices de la meva vida”

El TOT ha visitat a l'Arcadi a casa seva per transmetre-li l'escalf del nostre mitjà

El pacifista i referent dels moviments socials Arcadi Oliveres té una malaltia terminal que li van diagnosticar fa poc temps. El seu fill va voler que a través d’una web les moltes persones que l’admiren i l’estimen, li poguessin dedicar paraules d’escalf i d’agraïment. Per altra banda, aquest fet ha visibilitzat el seu pensament en moltes entrevistes i en el llibre Paraules d’Arcadi, un dels més venuts d’aquestes setmanes. El TOT ha volgut visitar-lo i transmetre-li l’escalf del nostre mitjà. 

Que li ha donat aquests dies de tant afecte i el testimoni de tantes persones que tenen un vincle amb vostè?

Uns moments d’alegria excepcionals, després del cop de saber que la malaltia era terminal, va sorgir aquest fenomen d’afecte i puc confessar que d’ençà que vaig sortir de l’hospital, han estat les quatre setmanes més felices de la meva vida. Un regal que no tothom pot tenir. Sé que el moment final no serà fàcil, el meu fill Marcel va morir del mateix fa deu anys. Espero que el moment arribi amb molta llum i felicitat.

No tothom se’n pot anar obrint de bat a bat les portes de casa

Quan un mor, l’endemà està ple d’articles que el lloen, i el meu fill va voler muntar una pàgina web per recollir missatges quan encara sóc aquí. Quan en algun moment m’agafa una baixada, miro els missatges i em reconforten. Encara ahir vaig fer una xerrada per a una escola, i em va omplir de joia.

Arcadi Oliveres: "Aquí hi he passat tots els estius de la meva vida"

Parlem de Sant Cugat, com veu la ciutat?

Sóc barceloní, i fa setze anys per l’elevat preu del lloguer i amb quatre fills, vam instal·lar-nos en aquesta casa que va construir el meu avi el 1913, aquí hi he passat tots els estius de la meva vida. Tot i que sóc urbanita, m’agrada molt Sant Cugat i l’estructura acollidora que té. Hi he estat molt vinculat des del 1984 quan vam fundar la Universitat Internacional de la Pau amb en Frederic Roda i Adolfo Perez-Esquivel. Tot i que és una població selectiva respecte a d’altres, té una faceta sociocultural molt viva. La Festa de Tardor, l’Ateneu. Encara que sóc molt barceloní, tenir alguna cosa de poble sempre va bé, no he ballat el Paga-li, Joan, però he fet altres coses! En Lluis Recoder em va donar el Premi Ciutat i ara em volen fer fill predilecte, estic molt agraït.

No ha parat de fer política, però sempre des de moviments socials. Deixa un món millor per als seus néts?

Ja m’agradaria. He procurat fer-ho, però no és tan senzill, alguna petita cosa s’ha aconseguit, ara fa cinquanta-cinc anys de la “caputxinada”, vaig ser-ne un dels organitzadors, allà va néixer el sindicat clandestí d’estudiants de la Universitat de Barcelona, la Marxa per la Llibertat el 1976, la campanya contra l’entrada a l’OTAN, la tancada a l’església del Pi on vam aconseguir que 1300 persones tinguessin papers. Pax Christi, Justícia i Pau, la Universitat de la Pau, el No a la guerra, les lluites pel 0,7%, els indignats del 15 M… He participat en moltes coses sense tenir la voluntat de liderar res.

Parlem del seu pensament.José Mújica deia que la democràcia és un múscul que si no s’exerceix es perd. L’estem perdent?

 

És evident que mai hem tingut aquesta democràcia plena que havíem somiat a la dictadura, ni des del punt de vista polític, ni econòmic, ni ambiental, ni social, ni judicial; ho veiem en els presos polítics, en la corrupció, en la monarquia. Queda molt camí per fer.

Arcadi Oliveres: "He participat en moltes coses sense tenir la voluntat de liderar res"

Cal la protesta i la desobediència civil?

Des de fa anys que ho practico de manera individual, modesta. Des del 1983 em nego a pagar el 5% dels meus impostos per a despesa militar, m’ha costat molts diners en interessos, però és una manera de protestar. M’escandalitza que de bona voluntat un cop l’any fem la Marató de TV3 i de bona fe recollim uns 15 milions per a investigació sanitària, i està bé, però mentre diàriament l’Estat en destina 56 a l’exèrcit i és un dels grans productors d’armament, és una vergonya, i com això tantes coses.

Estem sotmesos a les grans corporacions que per sobre dels països, són les que manen de veritat, el nostre comportament pot canviar aquest sistema omnipresent?

Podem contribuir a fer un canvi, per una banda potenciant l’economia social, ecològica i sostenible, fent un consum responsable, amb les finances ètiques, amb el consum responsable de la informació. Tots podem fer coses des del nostre àmbit. Hem de saber que i qui hi ha darrere les coses, de les empreses. Sempre he admirat el sistema cooperativista, vaig conèixer les grans experiències del País Basc com Mondragón, en aquell moment tenia 35.000 treballadors, el doble que la SEAT i va arribar una crisi, en lloc de reduir plantilla van disminuir la jornada de treball, no van acomiadar ningú. Un model basat a cooperar i compartir més que en competir. Per altra banda, les diferències de salaris entre el director i l'últim treballador era d'1 a 3, a les empreses de l'IBEX 35, és d'1 a 60.

El populisme és la gran amenaça?

És la ignorància la que porta al populisme, la gent es creu coses molt primàries basades en grans falsedats. Tots som fruit de la immigració, som una societat envellida. Tinc un estudi de l’ONU que diu que si volem mantenir la piràmide d’edat, al nostre país ens cal que arribin 260.000 persones.

Dius que en països petits amb economies sostenibles i de proximitat, el benestar per la gent és més gran?

El poder quan mes a prop s'exerceix, més ben utilitzat i millor pels ciutadans. A Catalunya, de cada 100 eu que destinem a pagar impostos, 58 van a l'estat, 35 a l'autonomia i la resta als ajuntaments. Estic convençut que el més útil és la proximitat.

Arcadi Oliveres: "La pandèmia portarà molts morts, però els 25.000 morts diaris de fam els seguim tenint"

Sempre dius que el capitalisme és un sistema injust i "assassí", on preval el creixement il·limitat que fa més rics als rics i més pobres als quals ja ho són, on l'1% de la població té el 99% de la riquesa. Com a economista, un altre món és possible?

Es pot i s'ha de canviar el sistema, quan vaig entrar a la universitat, em van dir que l'economia era la ciència que administrava els recursos naturals per transformar-los i dedicar-los a les necessitats humanes. Avui els béns són per generar riquesa per a uns pocs, però misèria per a molts. La pandèmia portarà molts morts, però els 25.000 morts diaris de fam els seguim tenint. Els informes d'Intermón ens parlen que setze persones acumulen més de la meitat de la riquesa del món.

Europa sembla més moguda per l'economia que pel benestar, la justícia social...,

Vaig ser un ferm partidari de la Unió Europea, d'ençà que van començar a martiritzar a països amb problemes com Grècia, cobrant pel seu deute imports escandalosos, sóc membre d'una associació que es diu Sortim de l'euro i de la UE. Segur que hi ha coses positives, però altres que no, com la distribució de les vacunes, el tracte als refugiats, el preu del deute dels països menys rics... Qui ha votat els responsables de la UE?, ningú. Estic decebut d'aquesta Europa, en necessitem un altre, la del Consell d'Europa, anterior a la UE i basada en la carta social i la declaració dels drets humans, però l'han desenvolupat poc.

Arcadi Oliveres: "Si volem mantenir la piràmide d'edat, al nostre país ens cal que arribin 260.000 persones"

El populisme és la gran amenaça?

És la ignorància la que porta al populisme, la gent es creu coses molt primàries basades en grans falsedats i generadora de vot ignorant. Tots som fruit de la immigració, som una societat envellida. Tinc un estudi de l'ONU que diu que si volem mantenir la piràmide d'edat, al nostre país ens cal que arribin 260.000 persones. En termes econòmics, i no m'agrada, la quantitat de diners aportada per la immigració, supera de llarg tot el que costa, i sobretot, representa riquesa cultural. Això s'ha d'explicar bé per evitar populismes perillosos, hi ha un rebuig de la societat a la pobresa (aporofòbia).

Què ens ha portat la pandèmia?

Coses bones i de no tant, les crisis són oportunitats i aquesta ens alerta que cal una societat més solidària, amb més atenció a la salut, l'ètica per sobre l'economia. Però malauradament també ha sorgit de nou el "salvese quien pueda" i més desigualtats que és el que potenciem fa anys en l'educació, potenciant l'individualisme, l'interès econòmic, a les escoles de negoci es propaga això.

L'Arcadi amb Ramon i Laura Grau, del TOT, al jardí de casa seva

L'Arcadi amb Ramon i Laura Grau, del TOT, al jardí de casa seva. FOTO: Janin

 

Més informació
 
Comentaris

Destaquem