Adaptar-se al cicle de la vida, no tant sols al pas del temps

Desprès d’una pertorbació (foc, estesades, sequeres importants, nevades...) les comunitats vegetals es reorganitzen passant per tota una munió d’estadis, que tracten d’optimitzar la captació d’energia i l’ús de recursos per tal de restaurar la comunitat original. Un cop això s’ha assolit, amb el pas del temps, tornaran a patir una pertorbació i el cicle de la vida es mantindrà.
L’home ha après a gestionar aquests cicles, bé d’una manera productiva, bé d’una manera preventiva. Per exemple, és clar, que cal evitar l’acumulació de llenya, només gasta i, a la fi, es crema.

En la nostra societat, moltes vegades reproduïm aquest cicle. Així, en l’esport, després d’uns anys políticament molt incorrectes, en els que moltes activitats, estaven si més no poc potenciades i la pràctica de l’esport era reduïda, calia doncs, promocionar-lo des de la base (infants) i la diversitat (generes, edats...). Contribuir a que les estructures polítiques més properes al ciutadà, els municipis s’involucressin en aquestes tasques i treballar plegats amb els clubs i entitats esportives, que ja feien la seva tasca amb limitacions tècniques, econòmiques i logístiques.

Els anys, les dècades passen i estructures generades per potenciar l’activitat esportiva segueixen existint tot i haver-se arribat a la normalitat. Actualment els clubs esportius projecten la seva activitat des de els 5-6 anys fins a la vellesa. Disposen d’equips mixtes i femenins, hi ha una clara assumpció del doble paper educatiu de persona i formador d’esportistes, la qualificació dels quadres tècnics és cada cop major i millor... Així doncs, perquè mantenim estructures que en el millor dels casos dupliquen responsabilitats i en el pitjor generen competència, per funcions reals dels clubs. Hi ha moltes coses per fer des dels organismes municipals, tasques que milloraran l’esport i permetran la llibertat d’acció dels clubs i les persones que el practiquen.

Per què en lloc de plantejar esport escolar, no es planteja l’esport que es fa en edat escolar? Per què no es fa èmfasi en la formació educativa dels entrenadors /educadors? Per què no es planteja un autèntic i real seguiment de la salut esportiva dels practicant? Per què no es valora la creixent franja horària necessària per possibilitar la practica esportiva d’un col·lectiu de dones/homes que va des dels 5 fins als més de 80 anys?. Per què no plantegem esport per col·lectius amb deficiències, disfuncions, discapacitats...? Per què no s’elaboren plans conjunts, entre tots d’infraestructures esportives? Per què no parlem per organitzar-nos respecte dels reptes actuals i els que esdevindran en el segle XXI en lloc de tractar de seguir considerant estructures que han fet una gran feina i van esser generades fa més de 20 anys?

No passa el temps, passa la vida i per sort en ve més, per la que cal estar preparats, activa i il·lusionadament preparats.