Arranem les pintades

Fa cosa de quaranta anys el clic, clic, clic del dosificador del tub de pintura (l’esprai, que en dèiem), ens posava nerviosos i, perquè no dir-ho, en feia passar una mica de por. No ens hi jugàvem la vida, però com que les pintades no solien ser, precisament, per felicitar els qui manaven, si t’enxampaven, les conseqüències no solien ser gaire agradables.

Certament, no respectaven parets, però esperàvem que els seus propietaris, si en tenien, fossin comprensius amb els pintors, els temps no admetien matisacions. Avui, afortunadament, les coses són molt diferents. No ens cal tornar a aquells mètodes per fer-nos sentir i, a més, la realitat ens permet molts matisos a l’hora de decidir el format de les nostres queixes o propostes.

Però no sembla que tothom ho entengui així. Hi ha qui s’entesta a fotre-li pel broc gros, és a dir, en seguir empastifant parets com si els anys haguessin passat en va. Doncs no, els anys no han passat en va i avui no és admissible que hom empastifi la primera paret que trobi. Per dir el que sigui, que no és la qüestió principal. I, a més, es firmen, com si allò que es fa permetés treure pit. I, en algun cas, es produeix una cursa entre pintors i autoritat municipal per veure qui es cansa abans.

Diguem-ho clar, no és presentable. I cal dir-ho sense embuts, encara que hom s’arrisqui que li diguin el nom del porc.

La protesta, no per ser més bruta adquireix majors dimensions. Seria tota una altra cosa si estiguéssim parlant de murals pintats a consciència i per agradar, i no només per impactar. Però aquest no és el cas. Pensem-hi.