Civis Britannicus Sum?

Fa un any quan, al Teatre-Auditori, fèiem el primer concert “EXCEPCIONAL” amb Suzanne Vega i Gerry Leonard, em vaig trobar amb un bon amic de Leicestershire, que feia temps que no el veia. Havia comprat 4 entrades i em va felicitar per la “programació cada cop més internacional” del TA. Haig de dir, però, que l’amic (un actor famós que s’escapa de tant en tant a la seva casa de Sant Cugat per gaudir de l’anonimat) m’estava dient tot això en anglès, però amb un perfecte accent de la República d’Irlanda, i li vaig seguir el joc, tot emulant l’accent irlandès occidental dels meus pares. Vam seguir així, posant-nos al dia de tot, fins que, en un moment donat, em va somriure i em va dir: “Segur que estàs pensant per què t’estic parlant amb accent irlandès.” I la meva resposta va ser: “Yes!”.

“Perquè ara sóc irlandès”, em va dir, amb un posat còmic no desproveït d’un cert orgull. Ell era, i és, com jo, “anti-Brexit” i em va explicar com, en 3 setmanes i amb 4 gestions, havia aconseguit la nacionalitat irlandesa. Des d’aleshores (i ara més que mai, vistes les decebedores negociacions inicials), m’ho estic rumiant seriosament. I també n’hi ha alguns que m’han dit de fer-me espanyol, i d’altres que m’han dit: “Va! Fes-te català directament, home!”         

Fa uns dies, vaig sopar amb un amic dublinès i em va aconsellar que, abans de donar el pas, que m’hi preparés bé, perfeccionant l’accent, llegint Finnegan’s Wake, aficionant-me al rugbi i cultivant patates i cols al meu jardí de La Floresta. Bromejava, és clar, però, brindant amb un bon whiskey (amb “E”) irlandès, em va dir: “Bon amic, que no és fàcil ser irlandès... T’hauràs d’entrenar cada dia!”