Crisi, what crisi?

Acostumats sempre a viure més en el futur que en el present, ara ens trobem amb un atzucac. Les respostes són incertes i el futur es veu borrós. Pocs són els agoserats que prediuen el que passarà. Ja l’hem vessat tant que més val ser prudents. Ni els millors “masters” de l’economia tenen la bareta mágica. Fa pocs dies va caure a les meves mans un informe de la Cambra de Comerç dels Estats Units en el que es feia una anàlisi de la situació econòmica d’Espanya i es parlava de la recuperació a partir de l’any 2020.

Si és així, el que haurem de fer és de tenir molta paciència. La setmana pasada, el propi President del Govern espanyol Mariano Rajoy ja ens advertia que aquest 2012 no serà bo; augmentarà encara més l’atur i no hi haurà creixement.El panorama comença a ser dantesc, ni el futbol, ni les victòries dels nostres equips són ja suficients per fer-nos feliç. Al carrer hi ha crispació, a la feina hi ha una exagerada competitivitat i l’enveja torna a ser una malaltia que esperem no es cronifiqui.

Les botzines dels cotxes se senten més que mai, la gent s’enfada ja per les coses més absurdes i Espanya és, en resum, el país on es consumeix més psicofàrmacs del món. Però com sempre passa amb les crisis, per alguns són moments d’oportunitats; els psiquiatres o els psicòlegs tenen les consultes més plenes que mai. Tot el dia sentim parlar de com millorar l’ànim, de com posar en pràctica el pensament positiu i espantar el negatiu… En resum, que a banda dels especialistes, les guies d’autoajut no necessiten cap Sant Jordi per fer l’agost, es venen soles. De totes n’hi ha una que s’acaba de publicar amb el títol de El arte de no amargarse la vida de Rafael Santandreu, un psicòleg cognitiu que ens diu que la clau de tot està en controlar els teus pensaments i el teu diàleg intern. Pel que diu, les emocions no venen soles, són producte d’un pensament del que no en som conscients.

És cert que tots plegats huaríem d’aprendre a no dramatitzar però, què fàcil és dir-ho i que difícil és fer-ho. A qualsevol lloc on vagis el tema és reincident…la crisi, que a la llarga o a la curta ens està afectant a tots, uns més que d’altres, però el malestar comença a generalitzar-se. Diuen que la infelicitat és gratuïta, gran veritat. Però com posar bona cara al mal temps i evitar que la desesperança s’apoderi de la nostra ànima?. No tinc la poció màgica. L’únic que sé és que estem crispats, més nerviosos, hipersensibles, que hem perdut pau interior, alegria i harmonia. També sé que queixant-nos no arribarem enlloc i que ara més que mai el que necessitem és pensar en el que tenim de bo, no perdre l’esperança i potser començar a aprendre a ser feliços amb el que tenim, encara que sigui menys del que teníem fa un temps.

Paraules i paraules que sonen bé. Ara només ens falten els fets.