Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Els indis d’Amèrica ja eren més sofisticats. Com que coneixien el foc i sabien que on hi ha foc, hi ha fum; doncs en feien senyals. El problema que tenien era que del missatge s’assabentava tothom. Mancava intimitat. Quan la gent anava en carro, les notícies trigaven més a arribar al destinatari. Això sí, duraven tota la vida. Com que no es coneixia la ràdio ni la tele, comentaven la nova davant la llar de foc infinitat de vegades. Els hi treien tot el suc que tenia. De vegades, fins i tot, el que no tenia i el missatge quedava desfigurat.
El correu postal va ser un gran invent. Podies comunicar-te amb una altra persona de manera discreta, personalitzada. Aquí, a Valldoreix, tenim una oficina de Correus petita i Déu n’hi do la feina que fan! I uns missatgers motoritzats que plogui o nevi, intenten entaforar grans sobres en bústies minses. Quina paciència! El benefici d’aquesta modalitat de comunicació és que, en haver-te de seure a escriure, mesurar el que vols dir, preparar sobre, paper, segell i molestar-te en posar a la bústia, acabes aprenent a pensar abans d’actuar. A part de l’emoció d’esperar la resposta.
I no com el telèfon i el mòbil que el missatge és immediat; però la quantitat de ximpleries que dius!
El correu electrònic és la versió moderna del correu postal. Hi ha un emissor –el que escriu- i un receptor –el que rep el missatge. Hi ha també una certa intimitat i un esforç en pensar el que has de dir. És veritat que no té el romanticisme de la carta postal. Us imagineu un feix de sobres antics amb escrit inclòs a dins i una beta lligant-los? Us imagineu, per exemple, que la vostra besàvia les hagués escrites cent anys abans? Conèixer el passat a través de l’escriptura del vostre familiar!
En canvi aquesta modalitat moderna –i perdoneu-me els joves, que jo ja estic una mica passat de rosca- d’escriure petites pensades –de vegades bajanades- i llençar-les a l’espai a veure qui les pesca i qui no, a veure quin ociós se li acut obrir l’ordinador per a llegir segons què, no em sembla massa convincent. Em fa recordar a un company de feina que, en les reunions, sempre llençava la seva opinió a l’aire mentre dos discutien. Naturalment, ni esperava resposta ni ningú li responia.
Bé, tampoc és exactament igual. A mi, però, m’ho fa pensar.
El correu postal va ser un gran invent. Podies comunicar-te amb una altra persona de manera discreta, personalitzada. Aquí, a Valldoreix, tenim una oficina de Correus petita i Déu n’hi do la feina que fan! I uns missatgers motoritzats que plogui o nevi, intenten entaforar grans sobres en bústies minses. Quina paciència! El benefici d’aquesta modalitat de comunicació és que, en haver-te de seure a escriure, mesurar el que vols dir, preparar sobre, paper, segell i molestar-te en posar a la bústia, acabes aprenent a pensar abans d’actuar. A part de l’emoció d’esperar la resposta.
I no com el telèfon i el mòbil que el missatge és immediat; però la quantitat de ximpleries que dius!
El correu electrònic és la versió moderna del correu postal. Hi ha un emissor –el que escriu- i un receptor –el que rep el missatge. Hi ha també una certa intimitat i un esforç en pensar el que has de dir. És veritat que no té el romanticisme de la carta postal. Us imagineu un feix de sobres antics amb escrit inclòs a dins i una beta lligant-los? Us imagineu, per exemple, que la vostra besàvia les hagués escrites cent anys abans? Conèixer el passat a través de l’escriptura del vostre familiar!
En canvi aquesta modalitat moderna –i perdoneu-me els joves, que jo ja estic una mica passat de rosca- d’escriure petites pensades –de vegades bajanades- i llençar-les a l’espai a veure qui les pesca i qui no, a veure quin ociós se li acut obrir l’ordinador per a llegir segons què, no em sembla massa convincent. Em fa recordar a un company de feina que, en les reunions, sempre llençava la seva opinió a l’aire mentre dos discutien. Naturalment, ni esperava resposta ni ningú li responia.
Bé, tampoc és exactament igual. A mi, però, m’ho fa pensar.