Inseguretat, no: un perill públic
A l’anterior columna, tot fent referencia a la millora de la seguretat a Sant Cugat, deia que la veritable inseguretat és la que genera la delinqüència política
L’espasa de Democles del cas Palau s’ha engreixat amb la petició per part del fiscal de la imputació d’un exdiputat; a la vegada que ha tornat a posar a la llum la possible implicació de les obres d’un poliesportiu de la ciutat. Paral·lelament, hem conegut una nova aportació al ventall de possibles corrupcions i corrupteles polítiques, que supera el recent cas Mercuri, em refereixo al cas Clotilde: la pressumpta relació d’un exalcalde i un tinent d’alcalde en una trama en la qual hi ha implicat un mafiós rus. Hom es pregunta si la casuística en aquest camp de l’activitat humana és infinita. És ben possible.
I per rematar-ho, i anant una mica més lluny, la merda al partit que governa Espanya li arriba fins la boca. De moment no hi ha perill que s’ofegui, però es limita a negar-ho tot amb el cap i a bufar per escampar-la. És el vell truc del ventilador: hi ha merda arreu, per tant, tampoc no cal filar prim. Després ens estranyarem, com indica una enquesta de fa uns dies, que el 60% dels ciutadans consideri que tots els polítics són igual de deshonestos.
Què fer? El President de la Generalitat ha convocat una cimera per parlar-ne, però sense els partits. Francament, si els principals imputats no hi són, ja em direu com pensa fer net el Molt Honorable. La cosa sembla més un muntatge per cobrir l’expedient i, de passada, anar-se curant en salut –que és sinó, l’afirmació que un imputat no hauria forçosament de dimitir dels seus càrrecs-, que no pas un intent de posar seriosament fil a l’agulla de la corrupció.
Sembla que no som conscients del que ens hi juguem. Des d’alguns àmbits polítics se’ns convida a ser generosos, condescendents, en definitiva, a mirar cap a un altre costat. Podria ser la sortida per a alguns, però per al conjunt de la societat, si caiguéssim en aquesta trampa, representaria situar-nos en un estat de cinisme permanent, d’amoralitat. I això, socialment, porta a la mort cívica de la ciutadania i, políticament, al berlusconisme. No ens podem permetre ni una cosa ni l’altra. O eliminem aquest perill públic o desapareixem com a societat culta i civilitzada.