Una Festa de Tardor més

Com hom també sap, aquesta és la festa per antonomàsia de les entitats santcugatenques. És un festa que es farà mentre les entitats vulguin. Dit això, cal dir que no és gens fàcil garantir la seva realització. Reunir les entitats en un mateix lloc i en un mateix moment no és quelcom complicat, ja ho és més que aquestes comparteixin coses, més enllà d’un espai físic on cadascuna es dóna a conèixer a la ciutadania. Fins no fa gaires anys no es va iniciar la pràctica de compartir un manifest comú, un manifest on les entitats expressen la seva visió de la situació i, en concret, de l’associacionisme. I fins enguany no hem aconseguit que totes les entitats es facin una fotografia conjuntament. El minifundisme entitari, aquí, i arreu em fa l’efecte, és un fet. No hi ha una pràctica consolidada de treball en comú, a part de les quatre coordinadores que apleguen un conjunt d’entitats de diferents àmbits. És evident que el teixit és molt divers i, per tant, els interessos també ho són, però la coordinació de les entitats cada cop serà més important. Això és el que s’ha valorat enguany i d’aquí el lema de la festa: “Fem pinya”. Repeteixo, la coordinació del teixit associatiu és bàsic.

Pel que sigui (ara no és el moment d’analitzar-ho), gran part del teixit associatiu ha acabat depenent de la subvenció de les administracions, especialment dels ajuntaments, i ara aquestes no tenen ni un euro i han retallat les seves aportacions a les entitats; cal recordar que el pressupost del nostre Ajuntament de 2013 les disminueix en un 25%, disminució que se suma a la del 2012. Així, doncs, què fer? A part que caldrà posar molta més imaginació en l’acció de les entitats, em fa la impressió que és inevitable, i per altra part saludable, un pacte entre l’associacionisme i l’Ajuntament, un pacte precedit d’un debat sobre què necessita Sant Cugat i quines són les prioritats. Si hem de seguir treballant sense gaires diners i aquesta mancança, i que se’m perdoni la brutalitat de l’expressió, ha de produir una selecció natural en el món de l’associacionisme, almenys que ho fem de forma racional.