Què vol dir auster? DGC de l’IEC: “Que viu, obra, jutja, d’una manera rígida, severa, estricta”. Per tant, implica una voluntarietat, una manera de ser. I l’austeritat pressupostària anunciada, de voluntària no en té res. Si us plau, per força, aquesta és la realitat. Tampoc no comparteixo aquesta dèria de parlar de pressupost captiu, per referir-se a aquella part del pressupost que, en principi, és inalterable; ni la idea de competències pròpies i impròpies, que implica que en les segones es pot fer de més o de menys. Certament que hi ha parts del pressupost que no es poden tocar per res del món, però cal reivindicar el criteri de globalitat, cal prioritzar, aquesta és la funció del polític, tenint en compte tot el pressupost, tant pel que fa a ingressos com a despeses.
Hi ha moltes maneres de llegir un pressupost. Per mi hi ha dues partides a destacar, el manteniment de ciutat i els interessos del deute. Els dos conceptes sumen el 24% de la despesa ordinària. Déu n’hi do! Si hi sumen nòmines i salaris, només ens queda un 46% per gestionar. No cal dir que el problema ens ve per la banda dels ingressos. O els augmentem o les retallades en aquest 46% seguiran durant els propers anys. Seguirem castigant les entitats o disminuirem la qualitat d’alguns serveis municipals? Si no volem fer ni una cosa ni l’altra, ens caldrà apujar els ingressos en concepte d’IBI i de taxes i preus públics. El primer ens permet dotar d’una certa progressivitat la fiscalitat local i els segons aporten una major participació dinerària dels usuaris dels serveis municipals (les seves aportacions s’acosten una mica més als costos dels serveis). Això sí, caldrà millorar les polítiques de bonificacions tant en uns ingressos com en els altres: l’IBI no sempre és un reflex fidedigne dels ingressos del propietari i hi ha serveis que han de tenir caràcter universal i, per tant, ningú no se n’hauria de quedar fora per manca de possibilitats econòmiques. No cal dir que tot plegat només és una aproximació, de les moltes possibles, al pressupost d’enguany.
Hi ha moltes maneres de llegir un pressupost. Per mi hi ha dues partides a destacar, el manteniment de ciutat i els interessos del deute. Els dos conceptes sumen el 24% de la despesa ordinària. Déu n’hi do! Si hi sumen nòmines i salaris, només ens queda un 46% per gestionar. No cal dir que el problema ens ve per la banda dels ingressos. O els augmentem o les retallades en aquest 46% seguiran durant els propers anys. Seguirem castigant les entitats o disminuirem la qualitat d’alguns serveis municipals? Si no volem fer ni una cosa ni l’altra, ens caldrà apujar els ingressos en concepte d’IBI i de taxes i preus públics. El primer ens permet dotar d’una certa progressivitat la fiscalitat local i els segons aporten una major participació dinerària dels usuaris dels serveis municipals (les seves aportacions s’acosten una mica més als costos dels serveis). Això sí, caldrà millorar les polítiques de bonificacions tant en uns ingressos com en els altres: l’IBI no sempre és un reflex fidedigne dels ingressos del propietari i hi ha serveis que han de tenir caràcter universal i, per tant, ningú no se n’hauria de quedar fora per manca de possibilitats econòmiques. No cal dir que tot plegat només és una aproximació, de les moltes possibles, al pressupost d’enguany.
Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok