Ja hi tornem a ser!

Els qui tenim la sort, perquè avui és una sort, de tenir l'habitatge pagat, és a dir, sense hipoteca o lloguer, potser no ens adonem del que representa haver de dependre de les vel·leïtats del mercat, per dir-ho d'alguna manera.

Semblava que la crisi iniciada el 2007 havia de permetre fer canvis importants en aquest sector, per tal de no tornar a caure en els mals del totxo, i ja sabeu de què parlo. Em refereixo a canvis legislatius i pressupostaris, que permetessin que l'habitatge s'anés convertint en allò que estableix la nostra carta magna, en un dret i no en un laberint econòmic de difícil sortida. De fet, els canvis esdevinguts han estat gràcies a la pressió social i a l'actuació d'alguns jutges. Encara estem esperant una normativa clara que faciliti l'accés a un lloguer assequible.

Això ve a tomb, perquè tot indica que ja estem creant les bases per a una nova bombolla immobiliària. Fa mesos que els preus han tornat a pujar. Per una banda tenim la compra massiva d'habitatges com a inversió, però sobretot l'efecte psicològic que la crisi ja és cosa del passat i que, per tant, hom ja es pot arriscar a comprar un habitatge. Sigui com sigui, sento a parlar de preus de lloguer d'habitacions estrafolaris i en llocs ben inversemblants.

El Sant Cugat dels nostres pecats ja torna a ser al cim pel que fa a preus, de fet mai no n'havia baixat. I la demanda ja és superior a l'oferta. Ho dic perquè a mi m'han ofert comprar-me el pis dues vegades, una a les escales del bloc i una altra per telèfon (que, per cert, no sé com l'han obtingut). Això pinta malament. Es confirma que els humans no aprenem de les experiències. Hi ha massa interessos.