La matança del porc

Qui no recorda el dia de la matança del porc en una casa de pagesos, durant la nostra infantesa. Era una diada de festa major per als vailets i també per als més grans. A la nostra família, des dels temps del meu besavi (que es deia Tomàs), la diada del Sant, que és el dia més curt de l’any i quan s’entra a l’hivern (abans de traslladar-lo al 3 de juliol), s’havia de fer la matança del porc, ja com a tradició.

Ara això es desconeix, puix cada dia es pot menjar porc fresc, ja que se’n troba a tot arreu i no hi ha cap necessitat de fer cap matança particular.
Jo recordo que a casa un mes abans ja separaven de la cort dels porcs el que havien ullat per a nosaltres i el posaven sol en una cort per poder-lo peixar un xic més. El dia abans, el pare amb un cove buit el feia caminar pel carrer fins a la cort de l’escorxador, on el tancava perquè l’endemà de bon matí nosaltres ja poguéssim esperar el torn de matança, amb tots els estris a punt: el cove per a la tripa, un altre per al cap, peus, fetge, perdiu, etc., i una olla per a la sang per fer la botifarra negra. A casa, la Laieta mocadera ja esperava per fer la neteja dels budells, ventre, etc., a més de realitzar les mescles dels diferents tipus d’embotits. Un cop havien portat les peces del porc, el primer que tots feien era tallar, de la peça que els feia més gràcia, un tros per a l’esmorzar. Mentrestant, la mocadera ja feia la seva feina de netejar la mocada. Hi havia feina per a tothom, la caldera al foc no parava d’escalfar aigua, uns en portaven galledes del pou, altres s’encarregaven de la llenya. Als petits el que més ens agradava era que ens donessin trossos de carn i fer-ne de petits per poder-los trinxar a la màquina. Gairebé tots volíem fer-la anar, però la nostra força no tenia prou empenta.

Tot sovint teníem algun convidat, tant de la família com amics, és a dir, que la nostra cuina-menjador era un garbuix, tots volien fer-hi alguna cosa. La taula era plena de tall, a l’aigüera les dones s’atrafegaven per deixar la mocada a punt... Els homes es cuidaven d’arreglar les penques de cansalada i els pernils al salador, l’habitació per salar-los, i més endavant els deixaven assecar. En aquesta sala, on hi havia una bona finestra per a la ventilació, tenien l’ull d’un pi penjat del sostre per posar-hi les botifarres un cop fetes, tant les crues com les cuites, el ventre, els fuets, la catalana, la llonganissa, etc. Tot ho penjaven d’aquest pi per assecar-ho. A la mare, li havíem donat més d’un disgust, tot i dur la clau de l’assecador a la butxaca.
Els embotits era el que portava més feina perquè, entre el cru i el cuit, s’enduia molta part del porc, puix en sortia la quantitat que es necessitava tot l’any per anar picant, principalment l’embotit sec i els pernils per a l’estiu, el temps de sega i la batuda. Les mestresses confiaven en aquestes proteïnes, puix en aquell temps, no tothom podia anar a comprar carn al mercat. Els talls de cansalada fregida solucionaven molts àpats, ja que amb el seu suc es podia amanir la vianda; però, amb la gana de bordegàs que teníem, no calia que ens preguessin massa.