La pela és la pela

Ocho apellidos catalanes aprofita el molt sorprenent (des del meu punt de vista) i enorme èxit comercial de la seva primera entrega. Ens trobem ara amb la seqüela de la que és la pel·lícula espanyola més taquillera de la història (i jo segueixo sense assimilar la frase que acabo d'escriure).

Era evident i previsible que una segona part compliria ambicioses aspiracions econòmicament (en el seu primer cap de setmana ja va recaptar 7,6 milions d'euros). El mateix director de les dues peces, el veterà cineasta madrileny Emilio Martínez-Lázaro (El otro lado de la cama, Las 13 rosas) ho expressava així mateix a una recent entrevista televisiva: “Se hacen secuelas porqué los productores piensan, con mucho motivo, que la segunda les va a dar beneficios. Y, sobretodo, piensan que les va a dar beneficios, sea como sea...” I aquest “sea como sea” marca realment la dinàmica d'aquesta operació comercial.

I és que per complir objectius de taquilla, l'ambició d'enenginy o de creativitat no era massa necessària. Amb un ritme narratiu inestable i poc àgil (que no ajuda gens a la trama, sobretot tractant-se d'una comèdia), el guió d'aquesta seqüela que transpira precipitació, ens trasllada ara a Catalunya i afegeix personatges catalans.

Però ni trobant-nos en el moment que ens trobem, no ha servit de gaire introduir el catalanisme i l'independentisme a la trama, que funciona com a element extremament simplificat, insubstancial i gairebé accessori, molt poc elaborat i rodejat d'un humor tan previsible com convencional.