Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Prendre notes mentre ella parlava va ser impossible, no podies deixar d’escoltar-la perquè tot el que deia era interessant. Per això, crec que val la pena compartir algunes de les seves idees.
Una de les coses que em va agradar més és la seva confiança en que encara es pot fer alguna cosa per salvar el planeta i en les generacions més joves per aconseguir-ho. Només si féssim anar una mica el cap sobre tot el que mengem, vestim i consumim ja estaríem fent moltíssim. Take action deia, ho feia tant convençuda que et donaven ganes de començar a canviar coses, per més petites que fossin, i fer-les diferent de com fins ara.
Genial també el seu “avís per a navegants”: el canvi climàtic també és conseqüència de menjar massa carn, i de l’alimentació que donem als animals que consumim. Com ara les vaques: “Com és que se li dóna carn a un animal herbívor?”, es preguntava. I és que això només fa que produeixin més metà, cosa nefasta per a la capa d’ozó.
I perquè, malgrat tot, seguim actuant així? Segons la Jane, la destrucció del planeta no té res a veure amb la nostra intel·ligència sinó amb el fet que avui en dia la ment i el cor estan desconnectats. A tall d’exemple va explicar una anècdota que ens va deixar a tots corpresos. Ens va parlar de la Jo-jo, una ximpanzé que, aterrida per l’atac dels altres ximpanzés del zoo, va caure a l’aigua del recinte on eren. Com que els ximpanzés no saben nadar, la Jo-jo estava a punt de morir ofegada quan un home va saltar al recinte i es va llançar a l’aigua per mirar de treure-la d’allà. No va ser fàcil, aquests animals poden pesar més de 50 quilos, però finalment ho va aconseguir.
Quan li van preguntar perquè ho havia fet, hem de pensar que la resta de ximpanzès l’haguessin pogut matar, ell va contestar: els ulls de la Jo-jo. Aquella mirada, preguntant-se perquè ningú l’ajudava, li deia tantes coses que no va poder evitar arriscar la seva vida per ella. Segons la Jane només hi ha una explicació per cometre una temeritat així i és que aquell home mirava amb el cor.
Segueix @MarMampel a twitter
Una de les coses que em va agradar més és la seva confiança en que encara es pot fer alguna cosa per salvar el planeta i en les generacions més joves per aconseguir-ho. Només si féssim anar una mica el cap sobre tot el que mengem, vestim i consumim ja estaríem fent moltíssim. Take action deia, ho feia tant convençuda que et donaven ganes de començar a canviar coses, per més petites que fossin, i fer-les diferent de com fins ara.
Genial també el seu “avís per a navegants”: el canvi climàtic també és conseqüència de menjar massa carn, i de l’alimentació que donem als animals que consumim. Com ara les vaques: “Com és que se li dóna carn a un animal herbívor?”, es preguntava. I és que això només fa que produeixin més metà, cosa nefasta per a la capa d’ozó.
I perquè, malgrat tot, seguim actuant així? Segons la Jane, la destrucció del planeta no té res a veure amb la nostra intel·ligència sinó amb el fet que avui en dia la ment i el cor estan desconnectats. A tall d’exemple va explicar una anècdota que ens va deixar a tots corpresos. Ens va parlar de la Jo-jo, una ximpanzé que, aterrida per l’atac dels altres ximpanzés del zoo, va caure a l’aigua del recinte on eren. Com que els ximpanzés no saben nadar, la Jo-jo estava a punt de morir ofegada quan un home va saltar al recinte i es va llançar a l’aigua per mirar de treure-la d’allà. No va ser fàcil, aquests animals poden pesar més de 50 quilos, però finalment ho va aconseguir.
Quan li van preguntar perquè ho havia fet, hem de pensar que la resta de ximpanzès l’haguessin pogut matar, ell va contestar: els ulls de la Jo-jo. Aquella mirada, preguntant-se perquè ningú l’ajudava, li deia tantes coses que no va poder evitar arriscar la seva vida per ella. Segons la Jane només hi ha una explicació per cometre una temeritat així i és que aquell home mirava amb el cor.
Segueix @MarMampel a twitter