Les deu plagues

El llibre de l’Èxode narra les deu plagues que el deu dels jueus desencadenà sobre Egipte per mitjà de Moisès i Aaron, el seu germà, fins que el faraó va tornar la llibertat al poble d’Israel. 3.500 anys després, alguna deïtat ens afligeix amb penes semblants perquè el poble elegit no hem estat capaços de merèixer la llibertat.

Plaga primera: la sang. Feriré el riu amb la vara que tinc a la mà, i es convertirà en sang. Moriran els peixos, les aigües es corrompran i als egipcis els repugnarà beure-la (Èxode 7, 17-18). La sang ha arribat al riu, era inevitable. Robatoris, furts, amenaces, atracaments... gairebé 10 anys de crisi han portat la primera de les plagues, certa, però segurament evitable, i a la qual certament s’hi posarà remei. Potser la plaga és més el cor de queixes interessades que la mateixa realitat, incòmoda, és veritat, però no cal que recuperem els grisos per fer-ne front.

Plaga segona: les granotes. Sereu turmentats per les granotes, tu, el teu poble i tots els teus servidors (Èxode 8, 4). Unes granotes mecàniques que salten cada matí pels pocs espais d’aparcament que encara no han estat pintats de blau i que deixen perplexos els veïns, veient com tots els qui treballen o estudien prop del centre colonitzen amb les seves màquines tot l’espai disponible, i fins i tot el que no toca, per deixar tirats tot el sant dia uns vehicles que estarien molt millor a casa seva o als tristament deserts pàrquings dels propis edificis on els seus conductors hi passen bona part del dia.

Plaga tercera: els mosquits. I Aaron estengué la vara que tenia a la mà i va ferir la pols de la terra, i homes i bèsties quedaren infestats de mosquits (Èxode 8, 17). Es diu que va arribar de Corea en un contenidor de pneumàtics. Ja fa anys que habita entre nosaltres, ha crescut i s’ha multiplicat, i cada estiu deixa el seu rastre de picades vermelles i inflades a cames i braços. El mosquit tigre va entrar per Sant Cugat, i avui és un de les icones que hem aconseguit exportar arreu del territori nacional. Diuen que només vigilant l’acumulació d’aigua estancada n’hi hauria prou per fer-lo desaparèixer o si més no minvar, però o bé som uns deixats del quinze, o els experts resulta que no ho son tant.

Plaga quarta: els tàbacs. I així ho féu el Senyor. Tàbacs molt molestos vingueren a la casa del faraó i dels seus criats, i a tota la terra d’Egipte (Èxode 8, 24). Un brunzit eixordador, com una veritable plaga de tàbacs. Petites motocicletes amb escapaments difícilment homologables, obres públiques, tot terreny de gran cilindrada fora del seu hàbitat natural, recollida d’escombraries a hores intempestives, restaurants, mercats i carrers on el to de les converses supera qualsevol nivell mesurable de decibels. Què se n'ha fet del silenci? El nivell de contaminació acústica comença a ser, de veritat, més que preocupant.

Plaga cinquena: la pesta. I enviaré sobre cavalls i ases, camells i bous i ovelles una cruel pesta (Èxode 9, 3). Potser ja no tenim cavalls, ni ases, bous o ovelles, i mai no hem tingut camells. Però els senglars, tot i haver estat en risc d’extinció a finals del segle passat, han tornat per colonitzar-nos. Famílies senceres d’aquestes bèsties es passegen impúdicament pels carrers del centre i aixequen sense cap mirament tots els jardins urbans, destapen els contenidors d’escombraries i fins i tot comencen a atacar-nos si no els hi oferim el contingut de les bosses de la compra, sense que cap ni una de les solucions provades fins ara hagin fet efecte.

Plaga sisena: les úlceres. Agafaren doncs les cendres d’un fogó, i Moisès les escampà cap al cel, i així sobrevingueren úlceres de tumors a homes i animals (Èxode 9, 10). Úlceres i malalties que difícilment guarirem ara que ens quedem sense hospital, el mateix any que arribem a 90.000 habitants, i per una àrea de prop de 200.000. No hi ha cap defensa possible, per més que el conseller del ram s’entesti a dir el contrari, fins i tot quan els representants polítics locals del seu propi partit li han dit ben clar i ben fort que s’equivoca.

Plaga setena: la calamarsa. Doncs mira, demà a aquesta mateixa hora faré ploure una pedregada horrorosa, com mai s’ha vist a Egipte des que va començar a ser habitat fins al dia d’avui (Èxode 9, 19). Tampoc cal que plogui gaire per generar un caos inenarrable a tota l’àrea metropolitana, amanit d’inacabables cues de cotxes que s’entesten a anar tots al mateix lloc i a la mateixa hora, semàfors que no funcionen, transports públics col·lapsats i amb retards inassolibles, talls de subministrament d’energia i caiguda de les xarxes telefòniques i de dades que desesperen fins al caire de l’atac de nervis a una població hiperconnectada que no sap parar un moment a veure com plou.

Plaga vuitena: les llagostes. Estengué doncs Moisès la vara sobre la terra d’Egipte, i el Senyor envià un vent de llevant tot aquell dia i tota la nit, el qual portà les llagostes (Èxode 10, 13). Aquestes llagostes de dues rodes que s’abraonen sobre nostre en girar una cantonada, circulant a tota pastilla per l’acera quan a l’altra banda de la calçada tenen un formidable carril bici acabat d’estrenar. És clar que acostuma a estar bloquejat per dos despistats que baden, un grup d’estudiants que caminen en columnes de sis i trenta cotxes que han parat “només un minut” per recollir els nanos a la sortida de l’escola. De veritat no som capaços de repartir-nos amb una mica de criteri l’espai públic?

Plaga novena: les tenebres. Llavors el Senyor digué a Moisès: estén la teva mà al cel i unes tenebres horroroses cobriran tota la terra d’Egipte al llarg de tres dies (Èxode 10, 21). Les tenebres de la nit ens han portat el botellón. L’oci nocturn és la mare de tots els mals, els escàndols a hores més de llevar-se que d’anar a dormir, les vomitades i pixades a cada cantonada i les disputes a crits i cops de puny motivades per severs estats etílics. Però encara pitjor que tot això, ens han portat el cor de pesats que no deixen de queixar-se i reclamen que s’aboleixi el petit marge de diversió nocturna que ens queda. I si ens posem d’acord?

Amenaça de la plaga desena. I moriran tots els primogènits en la terra dels egipcis, des del primogènit del faraó, hereu del tron, fins al primogènit de l’esclava que fa rodar la mola del molí, i tots els primogènits de les bèsties (Èxode 11,5). Aquest és el llegat que estem conreant per deixar als nostres fills. Sant Cugat és de les poblacions amb edat mitjana més jove i, vist el panorama, quan la generació que ara mateix encara no ha sortit de l’escola finalment ho faci, potser sortirà també d’una ciutat que un dia va voler ser exemple de convivència i qualitat de vida. Hi som a temps!