Les postres d’abans

Antigament, quan era jovenet, no en podíem comprar postres, només obteníem del que plantàvem. A l’estiu, per exemple, si tenies algun cirerer, albercoquer, de préssecs n’hi havia pocs... fins que no arribava el temps del raïm i de les figues, doncs no podies tirar gaire de postres. Quan arribava el raïm, el que fèiem era procurar que a la tardor i part de l’hivern en tinguéssim de penjats a les bigues de fusta, que gairebé a totes les cases en tenien. Hi clavàvem uns claus d’uns 15 centímetres aproximadament, agafàvem el raïm i el penjàvem del revés perquè, d’aquesta manera, els grans no quedaven tan tocats. En posàvem dos, un a cada punta de cordill i els penjàvem de forma que no es toquessin, és a dir, un més llarg que l’altre. Quan s’havia acabat l’estiu i tot ja estava collit i eixit, ja que tiràvem del raïm penjat. Era normal que, un cop despenjat, l’havies de rentar perquè la pols s’hi havia acumulat. Després, com que a la majoria de les vinyes hi havia algun codonyer, n’hi havia qui els posava per guardar la roba o bé per fer codonyat. Aquest, era una de les postres que duraven més, fins, gairebé, a la primavera. El que fèiem també quan hi havia most, era vi blanc en una caldera i s’omplia de most i quan arribava fins a la meitat, el vi ja estava fet. Hi havia qui el feia més fort minvant més, tot depenia del gust de cada casa. També hi havia un tipus de postres que es feien a l’hivern que se’n deia arrop. No era altra cosa que la confitura feta de l’ebullició del most amb fruites o verdures. També fèiem el mateix que l’arrop però amb gra sec, és a dir, amb avellanes, ametlles, si tenies pinyons, també. Això se’n deia ‘mustillo’ i era més fort i no en podies abusar gaire. Hi havia el costum de fer intercanvis de taronges per espardenyes. Un cop a l’any, passaven uns carros per la vila, penso que venien de València, amb les bosses plenes de taronges i les intercanviaven per espardenyes velles. Les guardàvem durant tot l’any fins que arribaven per poder fer l’intercanvi. No sé exactament si era per cada parell d’espardenyes, tenies mitja dotzena de taronges. La mare ens havia de vigilar molt perquè no féssim l’intercanvi per unes de massa bones perquè si no ja sabíem el que ens esperava. Que la mare ens picava el cul amb les mateixes espardenyes. Quan s’acabava el codonyat, l’arrop i el ‘mustillo’, arribava la primavera i ho passàvem malament perquè no ens arribaven els caudals per anar a comprar fruita.