M'agrada, i no hi puc fer res

Recordo el primer dia que vaig explicar a algú de fora de Catalunya què és Sant Jordi, què se celebra i què es regala. Regalar per regalar no, el llibre potser sí, però la rosa té un sentit especial. La seva cara era de sorpresa, potser pensava “què estranys que són aquests catalans”, però ara em felicita el Sant Jordi pel Facebook. Li deu haver agradat.

Recordo també que a casa, de petita (i encara ara), tenia un drac “el Dragui”, que duia una senyera. El dia de Sant Jordi (i també l'onze de setembre) el posava a la vora de la finestra perquè el veiés tothom, ell i la senyera es feien companyia.

Recordo fer llistes de llibres que volia, per tenir-ho tot controlat. No els comprava el mateix dia per evitar cues: els comprava abans però no els podia començar a llegir fins al dia de Sant Jordi. També comprava roses, i me'n compraven. El gerro especial per a les roses sortia de l'armari durant un temps per estar a la taula del menjador, perquè tothom veiés les roses i ensumés la seva bona olor.

Recordo la festa de Sant Jordi del cole. Al matí fèiem classe normal o sortíem a visitar les paradetes de llibres; però a la tarda deixàvem les classes per anar al pati i fer una gimcana: a cada prova que superaves et donaven un gomet que enganxaves a una targeta que penjava del coll (que prèviament havies pintant, retallat...). Òbviament, qui tenia més gomets guanyava.

Tinc ganes de recordar, d'aquí 20 anys, els Sant Jordi com els recordo ara, i fins i tot millor! M'ho passo bé per Sant Jordi. Vull que la meva gent també s'ho passi bé com jo i que pensin que és una festa que no es pot perdre. Sí, les roses i els llibres valen diners, però crec que el que es regala és molt més que un cosa material: regales una tradició.


Segueix @esthermadrona al twitter