Pensem

No fa gaire dies vam poder assistir a la representació de l'espectacle de dansa Don Quijote en el marc del Teatre-Auditori de Sant Cugat. La Compañía Nacional de Danza és una formació coneguda a la qual no li cal més reconeixements perquè els té tots. No cal dir que va ser un plaer poder gaudir-la també en la nostra ciutat.

Juntament amb ells, i en el fossar, hi va estar l'Orquestra Simfònica Sant Cugat posant-hi la part musical en directe perquè el nivell de l'esdeveniment fos el desitjat. La dansa, com l'òpera, són quelcom més que música. Són un espectacle en què el moviment, la veu, la llum, els sentiments i la qualitat visual acompanyen a la melodia per convertir-se, en conjunt, en una experiència singular a través d'un fil argumental. Són, en moltes ocasions, l'expressió del que no es pot expressar només en paraules, fins al punt en què, fins i tot, en són importants els silencis.

És cert que hem viscut uns anys en què tant una com l'altra no han estat pressent en les programacions dels nostres espais, i també ho és que aquest és el reflex d'una realitat que ha deixat la música culta en segon terme, ja sigui per la complexitat de la seva realització, per la dificultat de trametre el seu contingut o senzillament per un cost elevat que en països com el nostre no ha permès que els joves poguessin dedicar-s'hi professionalment i, per tant, tampoc se n'ha fomentat el gaudi.

Tots aquests condicionants han portat a allunyar el món de la música culta de la nostra societat, però aquest és un fet que cal reconduir. És un goig veure produccions com aquesta i pensar que hi ha països que ho tenen com a esdeveniments habituals, de la mateixa forma que hi han concerts de petit format als vespres en espais de recolliment com són les esglésies on, a més del gaudi, es fomenta l'afició per la música, fent possible integrar i ensinistrar en totes les seves disciplines als joves des de la normalitat de la vida diària.

Cal que ens adonem de la quantitat de possibilitats que tenim i pensem en fórmules imaginatives per permetre'ls desenvolupar-se perquè tornin a formar part de la nostra forma de viure.