Política 0.0

Diumenge al migdia. Sóc davant l’ordinador i ressegueixo els últims tuïts no sigui que m’hagi perdut alguna cosa important. Llegeixo “el PSC es com una aspirina efervescent, que quant arriba a Madrid es disolt”; “A Chacón l’heu d’entendre, volia ser candidata per Madrid"; “Chacón aplaudeix que Duran es disculpi amb andalusos i extremenys”; “Felipe González: Tinc 70 anys i treballo 20 vegades més que Duran” ... Bufs! Després ens queixarem que la política i la societat están distanciades.

Serveixi aquesta columna per fer crítica i autocrítica. Començo per l’autocrítica als mitjans de comunicació. Blocs electorals a banda – que estic d’acord que no permeten oferir una información electoral amb criteris periodístics sinó polítics, la qual cosa em sembla un sense sentit – potser que deixem de fer titulars que només ens interessen als periodistas i als polítics (una gran simbiosi que es retroalimenta) per oferir quelcom que interessi al ciutadà “cridat” (frase que podríem evitar) a la festa de la democràcia del proper #20N.

Pel que fa als polítics; podem deixar els mítings als quals només hi van convençuts i militants (a un cost promig de milers d’euros) per 20 segons de tall de veu al TN? De debò creiem que així es guanyen eleccions? Podem deixar els eslògans que no ens diuen res? Podem deixar de prometre llocs de feina que no sabem ni si podrem crear? Ho dic perquè correm el risc, tots, de pendre mal. De crear frustració que crearà més desafecció i més abstenció.

Ara tots els polítics són 2.0. Només en campanya electoral, es clar. Però a tots els partits els passa el mateix, cauen en el mateix error; pensar que tenir un perfil a Facebook o a Twitter és ser molt 2.0. Creuen que les xarxes són un canal més on abocar els seus eslògans, on mantenir – com anys enrere – una comunicació unidireccional, de dalt a baix, oblidant que la comunicació 2.0 va de baix a dalt. I la informació ja no es comunica; es discuteix, es debat, es contradiu i si ets bo, s’aplaudeix, es difon, es transfereix i sí, es retuiteja.

Ningú parla, per exemple, de què fer per redreçar la malmesa economia, ja no l’espanyola, sinó l’europea. Perquè s’escapa, en bona part, a la sobirania dels Estats. Ningú té la valentia, en campanya electoral, de dir-nos que l’any 2012 serà pitjor o que no sabem com ens en sortirem. Ens diuen o ens prometen – alguns, no tots - que no tocaran l’Estat del Benestar o que augmentaran les prestacions socials… i jo, i d’altres, mentrestant veient el mateix TN per on ells volen colar un tall de veu, ens adonem com les gasten a Grècia, a Itàlia i com el deute sobirà espanyol es tan difícil de col·locar que ha de sortir el BCE a donar-nos un cop de mà. O que ja hem superat el 20% d’atur, que creixen les execucions hipotecàries o que augmenten els concursos de creditors…

I ja no parlo del #caraacara sortit d’un capítol de Cuéntame; poques propostes, per no dir-ne cap, debats estèrils sense cap proposta a la ciutadania que els doni esperança, o almenys credibilitat de qui està en condicions de capitanejar o almenys marcar el rumb de la sortida de la crisi. Ni una menció a Catalunya i sense la presènca de la resta de partits.
Jo, aniré a votar. Ara bé, si volem “de debò” dir que el 20N será la festa de la Democràcia, potser què ens ho fem mirar tots plegats.