Raimon a L'Auditori

Tornar a veure Raimon és, per a mi un retornar inevitablement a la meva joventut, la lluita antifranquista, la vida subversiva i de partit. És anar als concerts sense agenda d’adreces, només el DNI i amb “vambes” per si s’havia de córrer. Era escoltar i corejar les seves cançons amb l’emoció i la ràbia al pit mentre no perdies detall de què passava a la darrera filera de cadires plena de socials amb gavardina i ulleres fosques.

I sé que ara no és això, que no sóc just amb ell, que Raimon ha experimentat una evolució musical, ha incorporat nous poetes al seu repertori, ha compost noves cançons tant o més bones que les d’abans.

Però, què voleu que us digui! Relacionem vivències i emocions a músiques i lletres de cançons; unes melodies que formen part de la nostra vida per sempre més.

Quan la Marga em va regalar les entrades, em vaig il·lusionar. A l’Auditori no vaig saber d’estar-me de mirar enrere per si de cas descobria algun secret a la darrera fila.

Vaig trobar-me un Raimon gran. Mare de Déu, quant de temps ha passat! Mantenia, però, una veu potent; molt millor que altres cantants de la seva època i edat. I va tenir la gentilesa de cantar una varietat de cançons antigues i actuals. Em va sorprendre amb unes passes de ball que no s’adeien a l’austeritat que jo recordava d’ell.

Va estar molt correcte, però la meva emoció em feia trobar a faltar cançons com Si em mor –tan poc coneguda i tan preciosa com la trobo-, 18 de maig a la villa, De vegades la pau, El carrer blanc...

Trobo que amb aquesta regressió política que estem experimentant darrerament impulsada pels aires peperos, per aquesta gent de la caverna mesetària, molts dels seus treballs tornen a tenir plena vigència. Com per exemple Diguem no, El país basc o D’un temps, d’un país.

Hauríem acabat tots recitant “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Potser algun fiscal de l’estat ens hauria portat a judici per apologia de separatisme.