Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Dijous dia 20 de desembre de 2012, falta un dia perquè s’acabi el món segons lectures esbiaixades i interessades dels calendaris maies. També falten 5 dies pel dia de Nadal i en el Teatre Auditori de Sant Cugat, hi actuen Els Amics de les Arts i els seus amics. Clima previ d’excepció. Entrades exhaurides. Una representació de les forces vives de la ciutat fora del que es pot considerar normal. Fa goig mirar la platea des de la meva atalaia de la primera fila d’amfiteatre habitual des d’on escolto els concerts o miro els espectacles de dansa. Desprès de tantes nits (encara no 1.001 però em vaig acostant a la xifra) ensumo quan es prepara alguna cosa especial. Avui és un d’aquests dies!
Apareixen sobre l’escenari l’Eduard, el Dani, en Joan Enric i el Ferran i la cosa s’engega amb Carnaval, del seu darrer disc, però en la companyia del creatiu Col·lectiu Brossa. Desprès, ja sols, segueixen amb Miracles, i d’això es tracta precisament, d’un aparent miracle que va passant per un espai que canvia de protagonistes en un continu engrescador. L’home, que treballava de gos, arriba amb el inquietant Pere Jou, Els ocells de la mà del desconcertant Joan Colomo que es queda per interpretar el seu El xiprer.
Tota la construcció del concert s’eixampla amb la Jove Big Band, dirigida per Vicenç Martin. Contundent, potent, una sonoritat que, ara sí, arriba complexa i complerta a tots els espectadors, amb l’extraordinària L’home que dobla en Bruce Willis, una mostra de la coneguda afecció cinematogràfica dels amics (que li hagués dit a Jean Luc Godard que sortiria en una cançó d’aquests bojos de catalans!!).
Quan apareix la menuda Andrea Motis, amb Joan Chamorro i Josep Traver, el concert torna a girar i engrandir-se. Feeling good mostra l’ascendent carrera de la cantant i intèrpret de jazz i, alhora, ens deixa veure el ritme dels quatre amics que juguen amb ella i la seva cadència impressionant, que repeteix, ara sola en una versió magnífica de Louisiana o els camps de cotó.
Quan sembla que se’n van, tornen. L’arquitecte amb els Brossa, i la irrupció exhibicionista de Ramon Gener que, a més a més de cantar és, sobretot, un gran comunicador, un showman excel·lent. Bed & Breakfast i un Largo al factòtum, que ja li hagués agradat escoltar a Rossini. Apoteosi, marxen però tornen, el públic en vol més i més i més. L’affaire Sofia, 4-3-3 i ja per deixar-ho, desprès de dues fantàstiques hores, El matrimoni Arnolfini, on torna Pere Jou davant d’un teatre dempeus i aplaudint.
Gràcies per aquest regal de Nadal, Amics de les Arts. Gràcies amics dels amics!
Apareixen sobre l’escenari l’Eduard, el Dani, en Joan Enric i el Ferran i la cosa s’engega amb Carnaval, del seu darrer disc, però en la companyia del creatiu Col·lectiu Brossa. Desprès, ja sols, segueixen amb Miracles, i d’això es tracta precisament, d’un aparent miracle que va passant per un espai que canvia de protagonistes en un continu engrescador. L’home, que treballava de gos, arriba amb el inquietant Pere Jou, Els ocells de la mà del desconcertant Joan Colomo que es queda per interpretar el seu El xiprer.
Tota la construcció del concert s’eixampla amb la Jove Big Band, dirigida per Vicenç Martin. Contundent, potent, una sonoritat que, ara sí, arriba complexa i complerta a tots els espectadors, amb l’extraordinària L’home que dobla en Bruce Willis, una mostra de la coneguda afecció cinematogràfica dels amics (que li hagués dit a Jean Luc Godard que sortiria en una cançó d’aquests bojos de catalans!!).
Quan apareix la menuda Andrea Motis, amb Joan Chamorro i Josep Traver, el concert torna a girar i engrandir-se. Feeling good mostra l’ascendent carrera de la cantant i intèrpret de jazz i, alhora, ens deixa veure el ritme dels quatre amics que juguen amb ella i la seva cadència impressionant, que repeteix, ara sola en una versió magnífica de Louisiana o els camps de cotó.
Quan sembla que se’n van, tornen. L’arquitecte amb els Brossa, i la irrupció exhibicionista de Ramon Gener que, a més a més de cantar és, sobretot, un gran comunicador, un showman excel·lent. Bed & Breakfast i un Largo al factòtum, que ja li hagués agradat escoltar a Rossini. Apoteosi, marxen però tornen, el públic en vol més i més i més. L’affaire Sofia, 4-3-3 i ja per deixar-ho, desprès de dues fantàstiques hores, El matrimoni Arnolfini, on torna Pere Jou davant d’un teatre dempeus i aplaudint.
Gràcies per aquest regal de Nadal, Amics de les Arts. Gràcies amics dels amics!
