Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Durant l’acte de presentació de Els mots encreuats d’Anna García Garay, el llibre guanyador de l’11è Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater, el poeta Francesc Garriga va esmentar una qüestió que no pot caure en l’oblit.
Recordem que enguany Francesc Garriga és el poeta d’honor del Festival de Poesia de Sant Cugat. Amb vuitanta anys i una obra sòlida, és considerat un dels degans de les lletres catalanes, i compta amb un gran seguiment entre els lectors més joves.
En primer lloc, Garriga va lloar la tasca dels mestres i les escoles, que any rere any participen en les convocatòries dels diversos premis literaris que se celebren a la ciutat. “Cal no oblidar”, va dir, “que la poesia és una llavor que germina lentament. Normalment passaran vint anys fins que un estudiant descobreixi que la poesia és important en la seva vida”. És exacte. Malauradament, en un món que exigeix resultats immediats, el conreu de la poesia no dóna guanys a curt termini. A ningú se li escapa que, en plena època de retallades, la marca “cultura” és de les més fàcils de retallar. És per això que Garriga va voler alertar aquells que decideixen sobre qüestions de fons: els governants.
Ha costat més d’una dècada consolidar el Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater. S’ha fet gràcies a l’empenta de molta gent, des de la Comissió Gabriel Ferrater (en la que destaquen Paco Soler i el desaparegut Ramon Barnils) a la Institució de les Lletres Catalanes, i des de l’inici ha comptat amb el suport incondicional de l’Ajuntament de Sant Cugat.
La situació econòmica obliga ara a convocar-lo bianualment. No és ideal, però no podem oblidar la situació en què ens trobem tots plegats. Penso que estaria bé, però, tenir clares les prioritats: el premi serà bianual, d’acord... Però fins a quan? Aquells que poden decidir sobre qüestions de relleu, sobre què és prioritari i què no, farien bé de fer saber si en el futur prioritzaran la poesia, i tornaran al Premi el tracte i prestigi que mereix. Fins ara, la ciutat sempre ha apostat per la cultura com a valor afegit.
Els poetes visiten les escoles i els instituts. Els mestres treballen la llengua i la sensibilitat a través de la poesia. I els governants són els marmessors de tot plegat. És a través d’aquesta feina sorda que els alumnes entren en contacte amb un món que més endavant, potser molts anys més endavant, se’ls obrirà com a eina bàsica en la vida. No és una exageració afirmar que, en una part significativa, el país l’han fet els poetes i els mestres. Voldria poder afegir, en aquesta llista, els gestors culturals.
Recordem que enguany Francesc Garriga és el poeta d’honor del Festival de Poesia de Sant Cugat. Amb vuitanta anys i una obra sòlida, és considerat un dels degans de les lletres catalanes, i compta amb un gran seguiment entre els lectors més joves.
En primer lloc, Garriga va lloar la tasca dels mestres i les escoles, que any rere any participen en les convocatòries dels diversos premis literaris que se celebren a la ciutat. “Cal no oblidar”, va dir, “que la poesia és una llavor que germina lentament. Normalment passaran vint anys fins que un estudiant descobreixi que la poesia és important en la seva vida”. És exacte. Malauradament, en un món que exigeix resultats immediats, el conreu de la poesia no dóna guanys a curt termini. A ningú se li escapa que, en plena època de retallades, la marca “cultura” és de les més fàcils de retallar. És per això que Garriga va voler alertar aquells que decideixen sobre qüestions de fons: els governants.
Ha costat més d’una dècada consolidar el Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater. S’ha fet gràcies a l’empenta de molta gent, des de la Comissió Gabriel Ferrater (en la que destaquen Paco Soler i el desaparegut Ramon Barnils) a la Institució de les Lletres Catalanes, i des de l’inici ha comptat amb el suport incondicional de l’Ajuntament de Sant Cugat.
La situació econòmica obliga ara a convocar-lo bianualment. No és ideal, però no podem oblidar la situació en què ens trobem tots plegats. Penso que estaria bé, però, tenir clares les prioritats: el premi serà bianual, d’acord... Però fins a quan? Aquells que poden decidir sobre qüestions de relleu, sobre què és prioritari i què no, farien bé de fer saber si en el futur prioritzaran la poesia, i tornaran al Premi el tracte i prestigi que mereix. Fins ara, la ciutat sempre ha apostat per la cultura com a valor afegit.
Els poetes visiten les escoles i els instituts. Els mestres treballen la llengua i la sensibilitat a través de la poesia. I els governants són els marmessors de tot plegat. És a través d’aquesta feina sorda que els alumnes entren en contacte amb un món que més endavant, potser molts anys més endavant, se’ls obrirà com a eina bàsica en la vida. No és una exageració afirmar que, en una part significativa, el país l’han fet els poetes i els mestres. Voldria poder afegir, en aquesta llista, els gestors culturals.
