Teatre-Auditori, nova programació (I)

Ahir, dimarts dia 29, es va presentar la programació del segon quatrimestre de la temporada 2011/12, vint-i-quatre espectacles amb 32 funcions al teatre, que suposa la consolidació d’un model de gestió pensat per establir equilibris difícils entre els rendiments econòmics i els culturals

Potser la pregunta fonamental, que s’accentua en època de crisi econòmica (i jo diria que també ètica), és determinar on cal situar el límit d’aquesta frontera que ha de jugar sempre la gestió pública. El Teatre-Auditori és un organisme autònom amb dependència econòmica i política de l’equip de govern municipal i, tot i que la llibertat d’acció des del punt de vista artístic és evident, el rendiment de comptes també és elemental.

Resumiré les característiques d’aquesta programació esquemàticament comprovant com l’anomenat musical té una presència important fruït d’una visió de la direcció que vol aconseguir que el TA es converteixi en una referència pels productors d’aquest tipus d’espectacle. Fer l'aposta per Sonrisas y lágrimas, que encara no s’ha estrenat i aconseguir que vingui al teatre molt abans que faci temporada a Barcelona és una mostra d’aquesta opció que es completa amb Forever young i Persèfone.

El teatre està representat en 8 obres de diversos nivells. Des de la potència de Qui té por de Virgínia Wolf i Hedda Gabler, passant per Razas de Mamet i 30-40 Livingstone amb Sergi López, i per riure El sopar dels idiotes, Ticket i Reugenio i la perla del Canigó de Verdaguer de la mà de Lluís Soler. Més varietat impossible.

La dansa amb la Cia. Nacional de Danza i el seu nou director José Carlos Martínez, el Wonderland de Víctor Ullate i un espectacle de diferents grups anunciada com Grans moments de la dansa amb fragments de ballets famosos. Concentració de qualitat però unidireccional.

La cançó passa de La oreja de Van Gogh a Maria del Mar Bonet, de Dani Martin a Antonio Orozco, amb Antònia Font i el seu Lamparetes i una inèdita i fenomenal Adriana Calcanhotto vinculada al Festival del Milennium, una mostra més de l’estil del TA que vol conviure amb totes les grans organitzacions d’espectacles del país i obtenir sinergies rendibles. Pel meu gust desequilibri entre cançó en castellà i català.

Dos òperes, Aida, un Verdi popular i Roméo et Juliette de Gounod, obra de qualitat menys coneguda. Clàssica concentrada en l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, música de pel.lícules i catalana per passar-ho bé, però ens falta més clàssica i, com passa en el teatre, la necessitat d’una sala B es fa més evident per portar grups de cambra i aconseguir uns resultats equilibrats entre cost econòmic i cultural. A Sant Cugat hi ha un públic melòman que no va al TA i que ho faria si li oferissin noms atractius com passa amb altres arts escèniques.

La segona part estarà dedicada als espectacles en família o al vestíbul, les activitats complementàries i l’anomenat off Teatre Auditori.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem