Valors, valors, valors...

L’altre dia vaig veure una notícia per alguna de les moltes emissores de televisió que feia referència a un partit de futbol amateur que va acabar en batalla campal. Em va cridar l’atenció... partit amateur i batalla campal...

 

No deixa de ser sorprenent que tot i que no parem de fer discursos on l’enteniment, l'educació dels nostres esportistes en els valors... quins valors? La solidaritat, la companyonia, la comprensió, el fet de saber perdre, la modèstia en la victòria, etc. I resulta que per tot arreu ens anem fotent pinyes amb els contraris per no sé quina dèria a guanyar al preu que sigui perquè l’objectiu, el sagrat objectiu, és el que en definitiva compta. Sols compta el ser els primers, els segons no val.

 

Aleshores, què en fem dels discursets? Molt adients, molt macos, molt tot, però per a res.

 

No serà que no estem preparats per assolir la responsabilitat d’educar els nostres nois i noies per conviure en una societat creada sota interessos inconfessables i que per això formem part d’un gran muntatge d’hipocresia i de teories molt recurrents que no passen de ser bones campanyes de promoció i màrqueting?

 

No serà que a la nostra edat encara no hem superat la lluita que de petits teníem dia sí, dia també per ser el primer de la fila al col·legi? On anem si el que en definitiva volem és guanyar al preu que sigui. Ai, els valors! On són els valors? Quins són?

 

Jo participo en nombroses iniciatives organitzatives entre clubs de la nostra ciutat i, la veritat, penso que el que diem en els discursos i/o escrits que fem amb molta freqüència no té res a veure amb el nivell que ens delaten les nostres accions, les nostres discussions i els nostres interessos reduïts sols al nostre club en definitiva.

 

Això deu ser el que transmetem als nostres joves, que no són beneits i ho veuen tot. Perquè la realitat sempre és tossuda i acaba fent-se forta malgrat que la vulguem dissimular. On és el sentit de la solidaritat entre clubs?, on és la camaraderia?, on són les bones pràctiques a l’hora de discutir i intentar entendre els raonaments de l’altre?

 

La pregunta tipus podria ser... Tenim objectius comuns per desenvolupar i transmetre com a valors als nostres esportistes? No amb paraules i discursos o escrits més o menys ben estructurats, sinó en la pràctica del dia a dia i que és el que capten, com deia, els nostres nois i noies. Altra pregunta antipàtica... som capaços de renunciar una mica als nostres interessos per afavorir l’altre?

 

Sincerament, crec que la notícia i/o la culpa no és del jugador que agredeix un contrari, fet tristament habitual, en una competició amateur, sinó més aviat en les organitzacions que envolten aquests jugadors que amb les seves pràctiques els indueixen a fer quelcom que no saben per què. El missatge és que ha de ser el primer al preu que sigui i punt.

 

Ens hauríem d'estudiar els nostres manifestos, grans pensaments, declaracions, etc. i començar a posar-los en pràctica convencent els altres que facin el mateix juntament amb nosaltres i deixar-nos de bestieses i de jocs d’estratègia que sols fan que empobrir-nos a tots i el que és encara pitjor...als nostres joves.