L’Esport que ve
El model de finançament de les entitats esportives del segle XX ja no és vàlid, la idea de que tot és gratis ja no val. Per sort l’esport català o millor dit la societat catalana està acostumada a pagar per tot i per contra tenir un alt índex de voluntarisme. Amb aquest esquema Catalunya s’ha convertit en una bona potència esportiva en l'àmbit estatal, malgrat patir un fenomen social extraordinari que es diu Barça. Sóc un gran culè, però el monopoli esportiu de la marca i la imatge Barça té aspectes no tant positius pels esports que no són futbol a Catalunya.
Però centrem-nos en la meva opinió de l'esport que ve, veurem cada dia més, dos nivells d’esport. Un basat en l’espectacle i l'altre de competició. La diferència fonamental entre els dos serà que uns estaran enfocats a generar il·lusió i polèmica fora del propi grup esportiu, esports de masses. I l’altre, que la il·lusió la provoca dins del seu entorn, equip, club i.... si aconsegueix ser un fenomen local, la seva ciutat.
Alinear-se en un o altre bàndol és important per cadascuna de las entitats, dels seus directius, dels ajuntaments i també de les federacions dels respectius esports.
Amb aquesta idea, la major part d’entitats correspondran al bàndol que busca reforçar el seu valor en l’entorn proper, les que han de generar el seu sosteniment en un entorn reduït, les que depenen de la quota, o de l'amic, del veí o del seu alcalde per demà obrir la porta de nou.
En definitiva, amb els que demà pel carrer et creuaràs i comentaràs com ha anat el partit del diumenge, aquesta manera de fer és l'esport que ens ve, l'altre Pay-per-View.
Més informació