Veïns
Una de les passions i dèries dels antropòlegs més urbanites és l’estudi de la interacció entre ciutat practicada i la ciutat dissenyada
Un d’aquests espais és la zona esportiva de la Guinardera. Àmbit classificat com equipament esportiu, i que l‘empremta de la crisi l’ha anat deixant cada cop més inhòspit i despoblat, en una mena de barriada encara no consolidada a mig camí entre el no res i la civilització; tot plegat un pèl decebedor. Aquesta ciutat dissenyada i planificada només tenia un cert sentit gràcies al Club de Rugby Sant Cugat. Les amples samarretes d’aquests atletes fornits prenien protagonisme entre una munió de matolls, i la silueta d’una pista d’atletisme que no acabava de dibuixar mai el seus primers traços. Al llarg del temps, aquesta zona es va consolidant amb l’ajut i l’assentament d’altres esports de la nostra ciutat, que poc a poc donen identitat a tota la superfície i l’abast de la zona esportiva.
Guaitar tot allò que es desenvolupa al teu voltant permet treure conclusions i, sobretot, obrir vies i canals de coneixement. Dic això perquè des de fa uns dies 'compartim pis' amb tota la família del rugbi, la qual cosa vol dir poder utilitzar el mateix equipament esportiu i, fonamentalment, tenir a prop la seva manera d’entendre l’esport i la vida. Hom és d’aquells que fa seguiment de l’esport sense perjudicis i amb un tracte equitatiu respecte als diferents tipus -sense eufemismes: el futbol no és el meu preferit-. Per això, el rugbi sempre l’he tingut present encara que fos d’una manera colateral, començant per aquelles espectaculars retransmissions del torneig de les Cinc Nacions, fins a les impressionants gestes esportives dels All Blacks.
Però a partir d’ara ja s’han obert nous registres. La presència del rugbi a la Guinardera justifica en escreix la tasca d’urbanistes i pensadors de la cuitat, doncs les seves teories agafen cos i es duen a terme amb una barreja de jugadors de totes les edats, condicions i països, amb un tarannà que els fa diferents de la resta d’esportistes. No pretenc pas buscar un element diferenciador, ens al contrari, l’única intenció és posar de manifest com aquesta nombrosa colònia ja forma part de la nostra. Conèixer m’ha permès respectar, aprendre i treure algunes conclusions. Entre primer lloc, comprovar que l’aïllament no és sinònim de soledat sinó més aviat productor d’un efecte d’agregació afavoridor de la identitat. En segon, contradir un cop més aquella màxima que atorga interès només a l’activitat generada per un mateix, menyspreant la resta.
Veïns, voldria fer-vos arribar la meva sentida admiració, i dir-vos que a partir d’ara veuré el vostre esport amb uns altres ulls, ni pitjors ni millors que abans, simplement diferents.