Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Hi ha feines que gairebé no es veuen, però que ho sostenen tot. Obrir una botiga, rebre un pacient, netejar una casa, cuidar una persona gran, educar un infant. En el marc del Dia Internacional de la Dona, parlem amb vuit dones de Sant Cugat que treballen en sectors on la presència femenina és majoritària. Vuit trajectòries que no comparteixen espai de treball, però sí una experiència comuna: la pressió de la conciliació, el reconeixement desigual, la vocació que pesa i la necessitat constant de demostrar que la seva feina importa.
Verónica Rodríguez fa més de vint anys que treballa al món de la moda. Durant molt de temps, però, la seva experiència i capacitat no eren l'únic que es valorava en una entrevista. A la seva agenda hi portava una foto dels seus fills. I sempre hi havia la mateixa pregunta. Li preguntaven per ells. Li feien entendre que tenir família podia ser un inconvenient. "M'han rebutjat en feines per tenir fills", explica. "Les grans botigues busquen perfils sense fills o parella, perquè estiguin al cent per cent per la feina." Fa un any i quatre mesos va decidir obrir la seva pròpia botiga a Sant Cugat. No va ser només una aposta comercial; va ser una decisió vital. "Ha estat la manera de poder conciliar família i feina. Tinc molta més llibertat per cuidar els meus fills." En un sector clarament feminitzat, la conciliació continua sent una batalla silenciosa.
La mateixa batalla la coneix bé Helena Ferré, metgessa de família en un CAP de Cerdanyola i mare d'una nena de quatre anys. L'atenció primària viu sota una pressió assistencial constant, amb horaris partits que allarguen les jornades fins a la tarda. No fa guàrdies, però molts companys sí, i això complica encara més l'organització del temps. Quan li toca torn de tarda, la logística familiar es converteix en un engranatge delicat. Els avis hi tenen un paper clau. Cuidar la salut dels altres i, alhora, sostenir la pròpia família és un equilibri que sovint es manté gràcies a una xarxa invisible.
Si hi ha un sector on la feminització és evident és el de l'educació infantil. Alba Peña ho veu cada dia a l'escola bressol. A les aules, gairebé totes són dones. "Especialment a bressol és exagerat", admet. Però rebutja la idea que sigui una qüestió natural. Històricament, les cures han recaigut en les dones, i aquesta inèrcia s'ha perpetuat. Ella va trigar a arribar a l'aula: primer va estudiar periodisme, però hi havia un neguit que no marxava. Quan finalment va fer el pas cap al magisteri, va entendre que era el seu lloc. Avui ho diu sense dubtar: és la millor decisió que ha pres. Tot i això, observa amb preocupació la pèrdua de prestigi de la professió i la distància entre el model inclusiu que es demana i els recursos reals que s'hi destinen.
En l'àmbit dels drets socials, Núria Mata treballa amb persones sense llar. També aquí la presència femenina és majoritària. Ella ho atribueix a diversos factors: la vinculació històrica de les dones amb la cura, la idea que són feines que permeten certa flexibilitat i, també, una realitat menys amable: salaris sovint baixos i una valoració social insuficient. Tot i que personalment no ha tingut grans dificultats per conciliar, sí que ha viscut episodis puntuals de discriminació per part d'alguns usuaris. Qüestions ideològiques o culturals que encara situen la dona en un lloc de menor autoritat.
La paraula autoritat també ressona en l'experiència de Núria Morcillo, recepcionista i higienista dental des de fa més de vint anys. Ha vist com la digitalització transformava la manera d'atendre els pacients, però no sempre ha vist evolucionar al mateix ritme el respecte cap al seu rol. En un sector molt feminitzat en les categories d'auxiliars, higienistes i recepcionistes, encara hi ha qui les tracta com si fossin inferiors. Alguns pacients, explica, qüestionen la seva opinió i la situen per sota del doctor. Tot i això, percep un canvi lent però real: la feina de recepció cada cop és més visible, més reconeguda, més entesa com a peça clau del funcionament de la clínica.
En altres cases, altres dones sostenen silencis i rutines. Rebeca de León va arribar de Guatemala fa divuit anys. Ja havia treballat netejant i cuidant persones grans. Aquí va encadenar feines molt dures, jornades sense temps ni per dinar. Netejar, comprar, cuinar plats diferents per a cada membre d'una família, planxar, rentar, recollir. Tot contrarellotge. Recorda arribar a casa a les deu de la nit amb el menjar del seu fill encara pendent. Durant una etapa va superar les quaranta hores setmanals perquè no arribava a tot: lloguer, factures, menjar, ajuda a la família a Guatemala. I, en tornar a casa, la segona jornada: la pròpia neteja, el propi menjar. "I això no ho paga ningú." Ha treballat amb contracte i sense sentir-se valorada. Ha cobrat sous que considera insuficients. Ha viscut situacions d'explotació i d'ansietat. Avui treballa vint-i-cinc hores en una sola casa i ha decidit que la seva prioritat és el seu fill. Demana una cosa senzilla i enorme alhora: contractes més estables, més conciliació, millor sou.
Sonya Krasteva també va arribar de fora, de Bulgària, amb necessitat de treballar. Va començar netejant cases i amb el temps es va especialitzar en la cura de gent gran. Defensa que no tothom pot fer aquesta feina: calen coneixements de salut, capacitat d'adaptació i molta paciència. Les jornades són llargues i el vincle emocional pot desgastar. Per a ella, cuidar no és només complir unes tasques; és sostenir la dignitat d'una persona fins al final.
En un altre àmbit, Nica Vall coordina projectes educatius. No s'ha sentit discriminada a la feina, però sí fora. Practica escalada, un entorn on, quan va començar, hi havia molt poques dones. Abans fins i tot de veure-la pujar, ja es pressuposava que no arribaria al mateix nivell que els homes. També ha sentit un altre judici recurrent: el de la no maternitat. Li agraden els infants, treballa amb ells, però això no implica voler tenir fills. I, tot i així, més d'una vegada li han dit que se'n penedirà.
En les històries d'aquestes vuit dones hi ha cansament, però també orgull. Hi ha pressió i culpa apresa, però també xarxa i sororitat. Hi ha vocació, però també exigència de drets. Perquè darrere de cada aula, cada consulta, cada domicili, cada botiga, hi ha una dona sostenint molt més que una jornada laboral. El 8 de març no és només una data al calendari. És un recordatori que moltes d'aquestes feines continuen essent imprescindibles i, alhora, poc reconegudes. Que la conciliació encara penalitza. Que cuidar continua considerant-se una extensió natural del rol femení i no una professió amb valor propi. Que encara hi ha qui qüestiona una dona per ser mare o per no voler ser-ho. Són vuit històries concretes, però podrien ser-ne moltes més. I totes comparteixen una mateixa certesa: sense elles, el dia a dia no funcionaria.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.