Cal anar a la 'mani' del dia de la dona treballadora?

El dimarts, 8 de març, a les 17.30 hores a la plaça d'Octavià, farà 3 anys consecutius que Sant Cugat es manifesta reivindicant el dia de la dona treballadora. De la mà de l’Assemblea pels Drets Socials, la nostra ciutat va reprendre la lluita i cada vegada té més força. Enguany també es farà una marxa de torxes el dilluns 7, a les 19.30 hores, des de la Plaça Lluís Millet.

Aquest article va dirigit a aquella gent que no està del tot convençuda i que dubta sobre la necessitat de manifestar-se en contra les desigualtats de gènere avui en dia. Cal anar a la mani del dia de la dona treballadora?

És cert que gràcies a les lluites del passat s’ha assolit la igualtat legal (al món occidental). Però malgrat aquestes victòries sobre el paper, la igualtat efectiva encara està lluny. Sobre el paper no existeixen diferències salarials per raó de sexe, però les dones pateixen un sostre de vidre real. Per una banda, les dones treballadores es veuen obligades a conciliar la feina amb les tasques domèstiques i de cura. Per l’altra, les feines més “feminitzades” són aquelles que deriven de les tasques domèstiques i de cura (mestres, infermeres, dones de fer feines...) i tenen menys prestigi. El resultat, doncs, és que les dones ocupen menys càrrecs amb responsabilitats i que el seu salari mitjà el 2013 als Països Catalans va ser un 20,7% menys que el dels homes. Una primera raó per reivindicar el dia de la dona treballadora: les desigualtats de gènere persisteixen malgrat la igualtat sobre el paper.

Els casos de violència masclista passen desapercebuts als mitjans. La prova fefaent és que aquest discurs sembli llunyà i aliè quan a Sant Cugat també passa. A la nostra ciutat hi consten més de 100 casos de violència masclista anuals. Una segona raó per reivindicar el dia de la dona treballadora: fins i tot la violència masclista (la punta de l’iceberg de les desigualtats de gènere) passa desapercebuda.

Si la violència masclista és invisible, què passa amb la resta de desigualtats més subtils? Passa que la desigualtat de gènere forma part de la quotidianitat. Un exemple és la reducció sistemàtica i denigrant de la dona a la seva bellesa. Una pràctica present als anuncis, videoclips, sèries... La “tia florero” ocupa la imatge pública i la gran majoria no s’indigna. Una tercera raó per reivindicar el dia de la dona treballadora: les desigualtats de gènere són normalitzades i tolerades.

Així doncs, l’actual lluita per la igualtat de gènere passa per la conscienciació. Prendre consciència és necessari per canviar uns rols que tenim molt més arrelats del què pensem. I és exactament aquesta la funció de la marxa: conscienciar per canviar.

El 8 de març és una jornada que desnormalitza una normalitat perversa. Una jornada que evidencia allò invisible. Una jornada que qüestiona toleràncies intolerables. Si no vols ser còmplice, cal anar a la mani del dia de la dona treballadora!