Catalunya, Espanya, Europa

Vaig néixer l’any 1940 en un país anomenat Espanya. Per naixement, doncs, sóc espanyol. Tinc un document nacional d’identitat que ho certifica. Desprès d’uns anys de viure, quan començava a entendre el que passava i es deia al meu voltant, vaig adonar-me que hi havia persones que parlaven una llengua, el castellà, i altres que en parlaven dues, el castellà i el català. A l’escola els mestres m’explicaven les matèries en castellà però n’hi havia molts que també em parlaven en català, només quan s’adreçaven a mi personalment.

Els tebeos, això que ara són comics, eren en castellà. La radio també, El cinema també. Els llibres també. Jo jugava al carrer del meu barri de Gràcia, a Barcelona, o en el Parc Güell, quan no si veia ni un turista estranger i poca gent sabia qui era Gaudí, en castellà quan imitava alguns dels herois del moment i, a la meva colla, les dues llengües es creuaven sense dificultat.

A mesura que passaven els anys vaig començar a entendre que durant quasi tres anys, des de juliol del 1936 fins l’abril del 1939, aquell país que es deia Espanya havia patit una guerra, una immensa i inacabable baralla plena de morts, patiment, gana, venjança i represàlies que havien portat el dolor i l’odi a moltes famílies. Entre una de les moltes confrontacions viscudes hi havia aquella que determinava que era Catalunya i quins eren els seus drets. La victòria del general Franco confirmava que no n’hi havia cap.

A casa meva, en l’àmbit més ampli de les dues branques familiars, la del pare i la de la mare, no es parlava mai o gairebé mai de la guerra. Una part s’havia apuntat, més o menys, a viure integrant-se en la nova societat, l’altra vivia enfonsada en una nostàlgia passiva i sense esperances de cap mena. Jo vivia en les dues realitats quotidianes sense notar cap situació especialment complicada. Era, senzillament, la normalitat, com era normal anar a missa el diumenge i, quan arribava el moment, fer la primera comunió.

Més tard vaig passar a ser antifranquista i, a la meva manera, sense entrar en cap partit, col.laborador a la recerca de les llibertats individuals i col.lectives. En aquells moments em sentia català, quasi només barceloní, i no antiespanyol. Desprès les coses van anar evolucionant per la pròpia dinàmica dels fets que porten a l’evidència més pregona.

No puc ser federalista en un país, Espanya, on no hi ha voluntat real de ser-ho. Només em queda ser allò que sempre he estat, potser a vegades sense saber-ho: Vull ser un home lliure en un país lliure on la justícia sigui real. Vull ser català en una Catalunya independent dins de l’Europa històrica que encara no existeix però que algun dia serà. Amén!.

(Meditació personal a partir de tres convocatòries a Sant Cugat dels dies 9, 16 i 21 de febrer sobre els camins possibles, o no, cap a la independència de Catalunya).
 
Més informació
 
Comentaris (1)
Xavier Olivera Fa 7 anys
Doncs jo vull ser amic dels meus amics, i tinc més amics dins d'aquesta Espanya que no voleu reconèixer mes semblants a mi (i segurament a Vd.) que no en aquest país utòpic que demana en una Europa més utòpica que demana (i reconeix que no existeix) on no m'en refio, gens ni mica, que qui serà els designat a dirigir aquesta Catalunya Independent ho faci millor que qui ara ho està fent, per tant, NO VULL MES BARRERES ni fronteres entre els meus amics i jo.