Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Evidentment és un recurs retòric: Jordi Casas té una capacitat intel.lectual que li permet comprendre això i el que faci falta i l’exalcalde també tenia les seves raons per dir-la i repetir-la on convingués com una actitud vital i, sobretot, política davant d’una realitat evident.
Darrerament em sabut que la ciutat té 85.303 veïns a 31 de desembre del 2011. No és broma. El poble agrícola ha deixat pas, en els darrers 50 anys, a una ciutat que només en un període de 20 anys, des del 1991 fins ara, ha crescut de 38.834 habitants gairebé dues vegades i mitja. Però és que el poble tenia 15.727 veïns l’any 1965, quan jo hi vaig venir a viure des de Barcelona cercant un espai més saludable, física i mentalment, d’on havia viscut fins el moment. Seguint amb xifres, dir que només en tenia 11.884 l’any 1.960. El creixement suposa una mitjana de 1440 nous habitants cada any en mig segle i, si compten el gran salt des del 1991, (l’any 92 s’inauguraven els túnels de Vallvidrera) la mitjana és de 2.000 habitants cada any, entre nouvinguts i el diferencial demogràfic de naixements i defuncions.
Sant Cugat del Vallès és, avui, la dotzena ciutat de Catalunya en nombre d’habitants de les 23 que tenen més de 50.000 habitants. Però les seves característiques la fan, en molts aspectes, singular. D’això ja en sabem molt els que hi vivim. Els polítics, en general, usen i abusen d’aquesta realitat objectiva en un sentit i l’altra, però la realitat és la que és i, penso, tots els que hi vivim hauriem de sentir-nos contents que sigui així.
Jo, a punt de complir 47 anys de residència i més de 35 de vida, diguem-ne, pública, sóc considerat encara per alguns un nouvingut. Aquesta és una apreciació absolutament subjectiva, naturalment, però es detecta en determinades actituds i paraules en, cal dir-ho ràpidament, una minoria de gent. Això passa aquí i a tot arreu, només que jo observo en la nostra ciutat que, a vegades, el poble que té a dins se sent com violentat per les persones que no han nascut aquí (vull dir de dues o tres generacions anteriors) i aquest és un error que caldria desterrar per aconseguir avançar en el món de les entitats, de la cultura popular i l’altra, de la convivència social i de la cohesió que, ara més que mai, necessitem per sobreviure a la cultura que en diuen global.
No hi ha ciutat de 85.000 habitants a Catalunya que tingui, percentualment, el nivell cultural, el nombre i la varietat d’entitats de cultura popular i esportives, els espais de lleure, la capacitat de creativitat en arts plàstiques, visuals i escèniques, que té Sant Cugat del Vallès. No en tingueu cap dubte, números cantant. Ara cal que treballem tots plegats.... amb ilusió!.
Darrerament em sabut que la ciutat té 85.303 veïns a 31 de desembre del 2011. No és broma. El poble agrícola ha deixat pas, en els darrers 50 anys, a una ciutat que només en un període de 20 anys, des del 1991 fins ara, ha crescut de 38.834 habitants gairebé dues vegades i mitja. Però és que el poble tenia 15.727 veïns l’any 1965, quan jo hi vaig venir a viure des de Barcelona cercant un espai més saludable, física i mentalment, d’on havia viscut fins el moment. Seguint amb xifres, dir que només en tenia 11.884 l’any 1.960. El creixement suposa una mitjana de 1440 nous habitants cada any en mig segle i, si compten el gran salt des del 1991, (l’any 92 s’inauguraven els túnels de Vallvidrera) la mitjana és de 2.000 habitants cada any, entre nouvinguts i el diferencial demogràfic de naixements i defuncions.
Sant Cugat del Vallès és, avui, la dotzena ciutat de Catalunya en nombre d’habitants de les 23 que tenen més de 50.000 habitants. Però les seves característiques la fan, en molts aspectes, singular. D’això ja en sabem molt els que hi vivim. Els polítics, en general, usen i abusen d’aquesta realitat objectiva en un sentit i l’altra, però la realitat és la que és i, penso, tots els que hi vivim hauriem de sentir-nos contents que sigui així.
Jo, a punt de complir 47 anys de residència i més de 35 de vida, diguem-ne, pública, sóc considerat encara per alguns un nouvingut. Aquesta és una apreciació absolutament subjectiva, naturalment, però es detecta en determinades actituds i paraules en, cal dir-ho ràpidament, una minoria de gent. Això passa aquí i a tot arreu, només que jo observo en la nostra ciutat que, a vegades, el poble que té a dins se sent com violentat per les persones que no han nascut aquí (vull dir de dues o tres generacions anteriors) i aquest és un error que caldria desterrar per aconseguir avançar en el món de les entitats, de la cultura popular i l’altra, de la convivència social i de la cohesió que, ara més que mai, necessitem per sobreviure a la cultura que en diuen global.
No hi ha ciutat de 85.000 habitants a Catalunya que tingui, percentualment, el nivell cultural, el nombre i la varietat d’entitats de cultura popular i esportives, els espais de lleure, la capacitat de creativitat en arts plàstiques, visuals i escèniques, que té Sant Cugat del Vallès. No en tingueu cap dubte, números cantant. Ara cal que treballem tots plegats.... amb ilusió!.