Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
No n'estic orgullosa, de fet, intento dissimular-la, la meva incultura. Confesso que, de vegades, és molt difícil, per això. Fa un parell o tres de mesos, per casualitat, després de fer un crucigrama (la meva relació amb la premsa comença i s'acaba cada dia amb els crucigrames del Fortuny), vaig tancar el diari i vaig veure una foto de l'Urdangarin a la portada. El titular em va cridar l'atenció i vaig decidir “fer l'esforç” de llegir l'article. Així, quatre mesos més tard que esclatés l'escàndol del segle, me'n vaig assabentar jo. Però que anava tard no ho vaig saber fins al vespre, quan vaig voler comentar la jugada amb un amic i va deixar en evidència la meva ignorància.
Ara, que no llegeixi el diari tampoc vol dir que no tingui interès per res del que passa. Gràcies al Twitter, tinc un cert contacte amb la realitat, i sempre que hi trobo alguna cosa que em crida l'atenció, puc accedir a blogs i webs que en parlin amb profunditat o, fins i tot, a edicions digitals de diaris tradicionals.
No sé en quin moment vaig expulsar l'actualitat de la meva vida quotidiana. No va ser una decisió premeditada, això segur. Crec que, de mica en mica, me'n vaig anar cansant. Em vaig cansar d'empassar-me publicitat en forma de notícia. Em vaig cansar d'articles “atractius i digeribles”. Em vaig cansar de sentir-me manipulada.
La setmana passada, al Terra Dolça, es va celebrar un homenatge al periodista santcugatenc Ramon Barnils. Alguns amics i coneguts en van explicar anècdotes i, per què no dir-ho, extravagàncies. En van elogiar la seva valentia, la seva capacitat analítica i la seva figura (lamentablement oblidada) d'intel·lectual d'una època en què, precisament, no en sobraven, d'intel·lectuals valents que diguessin la seva.
Jo era massa petita per llegir el diari quan el Barnils hi escrivia. Però ara me n'he fet un tip, de repassar les seves peties joies. Puc estar-hi més o menys d'acord, depenent del tema de cada article, però el que és segur és que tots i cadascun d'ells m'obliguen a reflexionar. M'obliguen a reflexionar... Potser sembla una tonteria, però és justament això el que més trobo a faltar dels mitjans d'ara.
“Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac”. Aquesta la va deixa anar Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: “Qui es va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista”. I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s'escandalitzin.
R. Barnils, El franquisme dels antifranquistes, El Món, 24 de juny de 1983.
Nota: El títol d'aquest escrit està “inspirat” en l'article de Lluís Serrahima Ens calen cançons d'ara.
Segueix la @sarabellapg al Twitter
Ara, que no llegeixi el diari tampoc vol dir que no tingui interès per res del que passa. Gràcies al Twitter, tinc un cert contacte amb la realitat, i sempre que hi trobo alguna cosa que em crida l'atenció, puc accedir a blogs i webs que en parlin amb profunditat o, fins i tot, a edicions digitals de diaris tradicionals.
No sé en quin moment vaig expulsar l'actualitat de la meva vida quotidiana. No va ser una decisió premeditada, això segur. Crec que, de mica en mica, me'n vaig anar cansant. Em vaig cansar d'empassar-me publicitat en forma de notícia. Em vaig cansar d'articles “atractius i digeribles”. Em vaig cansar de sentir-me manipulada.
La setmana passada, al Terra Dolça, es va celebrar un homenatge al periodista santcugatenc Ramon Barnils. Alguns amics i coneguts en van explicar anècdotes i, per què no dir-ho, extravagàncies. En van elogiar la seva valentia, la seva capacitat analítica i la seva figura (lamentablement oblidada) d'intel·lectual d'una època en què, precisament, no en sobraven, d'intel·lectuals valents que diguessin la seva.
Jo era massa petita per llegir el diari quan el Barnils hi escrivia. Però ara me n'he fet un tip, de repassar les seves peties joies. Puc estar-hi més o menys d'acord, depenent del tema de cada article, però el que és segur és que tots i cadascun d'ells m'obliguen a reflexionar. M'obliguen a reflexionar... Potser sembla una tonteria, però és justament això el que més trobo a faltar dels mitjans d'ara.
“Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac”. Aquesta la va deixa anar Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: “Qui es va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista”. I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s'escandalitzin.
R. Barnils, El franquisme dels antifranquistes, El Món, 24 de juny de 1983.
Nota: El títol d'aquest escrit està “inspirat” en l'article de Lluís Serrahima Ens calen cançons d'ara.
Segueix la @sarabellapg al Twitter
