Jaume Roure a La Galeria

Traç que esdevé dibuix precís, il·lustratiu, virtuós. Colors vibrants de pinzellades breus i colors foscos, tan sols per conformar la lluminosa mirada i estructura dels seus models quotidians, destacant-ne el gest curt en el temps.
No hi ha malaltia a les seves pintures, el cel és blau i serè... i fa sol...

Una estètica dels seixanta ens fa pensar que potser seríem a una carretera molt semblant a la Ruta-66 i amb un petit brunzit sord, el motor de la furgo s'aturaria, fent-nos un ensurt petitó i facilitant-nos així que la nostra mirada es fixés en la noia del biquini, caminant amb passes lentes i pesants cap a la casa rosa. El nadó que duia a coll, amb el seu pes, l'enfonsava una mica en cada passa que feia a la sorra humida.

La presència i recorregut d'una època ens parlarà d'un mirar detingut. De sospirs entre el diàleg mut qud l'artista sap recrear entre els seus models. De la remirada i relectura de l'autor al damunt d'una estètica que li parla a ell i li demana la seva atenció per sentir-se traduïda.

De moviments lents, de dansa de petits moviments que diuen molt. D'ombres, de personatges pintorescos immersos en el tarannà d'una època que els depassa, fent de l'estètica, argument. Els seus models habiten un escenari. Roure els dóna una individualitat i característiques, dotant-los d'ànima.

Uns cossos, una estètica, unes icones, en definitiva. En mans de Roure esdevenen únics, o com diria i els definiria l'Alícia de Tim Burton: personatges que destaquen per la seva "muchedad".