La llengua

Vagi per endavant que no m’ha agradat mai situar-me en els pols, en els extrems, sóc de les que aprecia les games de colors. Però, precisament per ser així, em sento i perdoneu que utilitzi una paraula anglesa, una “outsider”, una “rara habis” , el que diríem en català “un bitxo extrany” o en castellà “un bicho raro”. I és que a voltes m’allunyo de les majories i encara no he fet el diagnòstic de la malaltia, no sé si és perquè empatitzo amb les minories, o els més dèbils, o perquè, sencillament, em van parir així.

La setmana pasada es publicava la notícia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no qüestiona el model d’inmersió lingüística però insta la Generalitat a escolaritzar en castellà com a llengua vehicular els fills de les tres famílies que van recòrrer al Suprem i a qui aquest tribunal els va donar la raó. Aquesta interlocutòria va ser aprovada per àmplia majoria d’aquest Tribunal. Aquestes famílies recorreran ara al Suprem mentre el President de la Generalitat va declarar que “som on érem i no ens mourem d’aquí”. En aquest aspecte és amb els pocs que gairebé tots els partits polítics es posen d’acord. Crec que aquestes famílies s’han equivocat de lloc i alguna d’elles, fins i tot d’escola.

A l’altre costat estan els que pensen que aquests pocs tenen tanta força que a Catalunya existeix un veritable problema amb el català. Els defensors d’aquesta teoria tenen la visió apocalíptica que el català acabarà desaparaixent. A mi permeteu-me ser més optimista, potser il.lusa, però ho veig difícil. Potser si no sortim de Barcelona és més fácil ser pessimista, però si ens donem uns quants vols per altres indrets, veureu com la llengua predominant és el català i aquest es parla millor avui que fa uns anys. Crec que el sistema d’inmersió lingüística ha estat un èxit. Els meus pares no van tenir les mateixes oportunitats que jo per aprendre la nostra llengua i els nostres fills també s’hauran educat amb la llengua del país. Ara bé, això no ha de ser excloent de tenir la oportunitat d’aprendre el castellà.

Saber més d’una llengua és ser més ric culturalment. El món és molt gran, els nostres fills no ho tindràn fàcil i segurament hauran de marxar per poder-se obrir camí. Els hi caldrà saber idiomes i com més, millor. A mi, sincerament el que em preocupa és que no parlin més enllà del català i el castellà. Catalunya és rica en molts aspectes, un d’ells, el lingüístic. La resta de l’estat espanyol, salvant algunes excepcions, no parlem més que la llengua de Cervantes. Fem d’això una font de riquesa i preocupem-nos d’ensenyar els més petits que hi ha altres llengües també al món, l’alemany, l’anglès o el xinès. Com més llengües sàpiguen, més valor tindran els seus currículums.