“S’han cagat del Vallès”...però en realitat no fa pudor

Te la mires de lluny amb postura poc acomodada. De tarannà inconfusible ja pots intuir que és ella. Ve Carregada amb tot de coses: coses útils,coses inútils, coses bones, les que té, coses dolentes, les que no t’agraden. Somrius, saludes i dius: hola maca alguna novetat?

Tenir una relació és complicat. Obviant el jo i l’ella, queda el tots dos. Del jo res a dir, cadascú amb el que pugui; del tots dos, el que queda destruït; d’ella, el que realment importa.

I és que realment té tant de bo com de dolent. Però sobretot, com és lògic, no té ni tindrà mai tot el que podria tenir. Arriba un dia i penses, quin CAP més gros, tan de volum i tant poca accessibilitat! Penedit o no, al cap d’una setmana tornes a carregar i amb aquestes, de cop et veus pensant: però perquè s’ha comprat aquest SMART?! Obligat a seguir amb la rauxa, dos dies més tard...però quines arrugues!!! I els pèls que li surten del nas? Que se’ls RETALLI !! Malament. Vas malament. I tot, per fixar-te massa en ella, per voler polir massa detalls. Que poc important hauria de ser la superfície.

Pels amants de l’interior, de l’essència, tampoc hi ha cura. Al cap del temps esmentat, o el que fes falta, ja comencen amb les primeres onades de cavalleria. No són queixes del contorn sinó en les maneres. Les frases que s’esdevenen no són més que: I per què ara vol fer-se notar tant?, o, I no podria ser simplement la que era abans?, o, I per què ara va amb aquests i ja no m’escolta tant?...

Emmirallats en el físic o en l’espiritualitat, inevitable...

Doncs això és el que passa últimament en la meva relació amb ella. Que no hi ha dia que no busqui intimitats desagradables en la seva fisonomia, o opinió que volgudament m’aparti de la seva canviant estructura. En realitat potser és només per afany de millorar-la, però resulta que fa temps que no en surten paraules dolces.

Viure en una ciutat tant aconseguida m’ha fet oblidar com d’aconseguida era, és i serà. M’estic deixant endur per les paraules...o l’avorriment...o simplement per mi mateix i no el que m’aporta. Pensant que pensava en ella, només em referia a mi, pensant en arreglar-la a ella potser m’han d’arreglar a mi.

Perquè amb els temps que corren ja és molt poder tenir-la a prop.